Tuesday, August 16, 2005
En posa
Avui llegia, en un diari d’estona, aquest article de Toni Moll, qui havia estat professor meu al seminari abans no partís a fer les amèriques:
(Via Crucis)
Quan vaig tornar d’Amèrica, al començament dels anys setanta, sovintejaven les manifestacions contra el règim, organitzades per un grup, potser no gaire nombrós, però prou combatiu i arriscat. S’hi aplegaven homes de diverses ideologies: liberals, socialistes, anarquistes... Amb la Transició, el grup s’anà disgregant, atès que els antics companys, entrant en el joc de la política, s’afiliaren a diversos partits.
Algú ha dit que la crítica i la denúncia contra els abusos de poder, socials i polítics, s’ha mantingut, en part, en la novel·la negra. Confés que en tota la meva vida, ja llarga, de lector, el conte i la novel·la d’intriga, incloent-hi la major part dels títols de “La cua de palla”, han ocupat un espai preferent.
Tot sovint, amb el pas del temps, se m’oblida la trama d’aquesta mena de relats. N’hi ha uns quants, tanmateix, que m’han deixat un record inesborrable. Entre ells destaca “El jardiner constant”, de John le Carré. Conta la història de Sandi Woodrow, un diplomàtic educat, elegant i aficionat a la jardineria, que s’entesta a trobar els responsables de la mort de la seva dona, assassinada a Kenya, després de ser violada i torturada, i s’acaba enfrontant amb el poder més ferotge de les multinacionals farmacèutiques. A mesura que la investigació progressa, l’home sent que una inexorable amenaça pesa, cada vegada més, damunt seu.
No puc estar-me de veure un clar paral·lelisme entre la trajectòria d’aquest personatge i el camí de Jesús cap a la creu.
Crec que el pensament teològic actual sobre la passió i mort de Jesús corregeix i critica certs punts de vista d’èpoques passades. Avui, per exemple, molts teòlegs es negarien a subscriure aquestes paraules de Sant Lleonart de Porto-Maurizio: “Què és el que condemna Jesús a una mort tan atroç? Fou Pilat? Foren els escribes i fariseus? No, germans meus, no. Fou la justícia divina que mai no volgué dir ‘prou´ fins que el veié expirar sobre aquell suplici. El Salvador bondadós agonitzava penjat a l’aire de tres claus, vessava llàgrimes de sang, sagnava pertot arreu. Però la justícia inexorable deia: ‘encara no´. La seva tendra mare plorava al peu de la creu, sanglotaven les pietoses dones, tots els àngels i esperits benaurats gemegaven davant un espectacle tan cruel. Però, la justícia, sense deixar-se commoure, repetia: ‘encara no´. I no va dir: ‘ja n’hi ha prou´ fins que no el veié exhalar l’últim sospir” (Citat per J. I. González Faus).
Gosaria dir que el déu descrit en aquestes frases no és el Déu del Parenostre. Em fa pensar, més aviat en un ídol implacable, assedegat de sang i revenja. “A vegades”, observa Henri Denis, “és difícil deseixir-se del tot d’una concepció del sacrifici que recorda, no sols l’Antic Testament, sinó, més encara, les religions paganes” (Jesús, fill pròdig del Pare, pàg. 92).
Allò que li va suscitar, a Jesús, els seus pitjors enemics fou l’anunci del Regne: l’anunci d’un nou ordre en què els homes, essent fills de Déu, són lliures, gaudeixen d’una mateixa dignitat i han de sentir-se urgits a promoure la pau i l’amor fratern. Allò que els principats i potestats d’aquest món no li podien perdonar, a Jesús, fou la seva opció preferent pels pobres, els marginats, els febles i el seu obert refús dels “rics” i dels “escribes i fariseus”. Quan Jesús deia als poderosos, als que es creien millors que els altres, frases com aquesta: “els publicans i les dones de mala vida us passaran al davant en el Regne de Déu (Mt 21, 31), s’hi jugava la pell. I ell no ho ignorava. Ho va saber i ho va acceptar, de bon principi. I quan arribà l’enfrontament de Getsemaní, principi d’un llarg patiment i d’una llarga agonia, no volgué escapolir-se’n amb un miracle de darrera hora.
Al llarg dels segles cristians no hi ha mancat qui seguís aquest exemple. Ni en manquen, tampoc, en els nostres dies.
El 24 de març de 1980, Óscar Romero, arquebisbe de San Salvador, mentre celebrava una missa, va morir d’un tret. El dia abans, en una homilia pronunciada a la catedral, després de llegir una llarga llista de víctimes de la violència de l’estat, demanà al govern i a l’exèrcit, però sobretot als soldats, que deixessin de matar.
“El mateix Óscar Romero, preveient la seva mort, havia declarat a un periodista: ‘Si em maten, ressuscitaré en el poble salvadorenc´. I així ha sigut. La seva figura no ha deixat de créixer en tota l’Amèrica Llatina. S’ha convertit en el símbol del cristianisme alliberador. Els seus seguidors s’han multiplicat per centenars. I alguns, com Ignasi Ellacuría i els seus germans jesuites, n’imitaren l’exemple martirial.
“Ja sé que la resurrecció de Crist s’ha de considerar com un fet històric, però no deixa de ser un misteri. En canvi, la resurrecció de Crist en la consciència dels seus deixebles és un fet constatable que omple el llibre dels ‘Fets del apòstols´” (J. Reixach, AVUI, 27, III, 2005).
(Via Crucis)
Quan vaig tornar d’Amèrica, al començament dels anys setanta, sovintejaven les manifestacions contra el règim, organitzades per un grup, potser no gaire nombrós, però prou combatiu i arriscat. S’hi aplegaven homes de diverses ideologies: liberals, socialistes, anarquistes... Amb la Transició, el grup s’anà disgregant, atès que els antics companys, entrant en el joc de la política, s’afiliaren a diversos partits.
Algú ha dit que la crítica i la denúncia contra els abusos de poder, socials i polítics, s’ha mantingut, en part, en la novel·la negra. Confés que en tota la meva vida, ja llarga, de lector, el conte i la novel·la d’intriga, incloent-hi la major part dels títols de “La cua de palla”, han ocupat un espai preferent.
Tot sovint, amb el pas del temps, se m’oblida la trama d’aquesta mena de relats. N’hi ha uns quants, tanmateix, que m’han deixat un record inesborrable. Entre ells destaca “El jardiner constant”, de John le Carré. Conta la història de Sandi Woodrow, un diplomàtic educat, elegant i aficionat a la jardineria, que s’entesta a trobar els responsables de la mort de la seva dona, assassinada a Kenya, després de ser violada i torturada, i s’acaba enfrontant amb el poder més ferotge de les multinacionals farmacèutiques. A mesura que la investigació progressa, l’home sent que una inexorable amenaça pesa, cada vegada més, damunt seu.
No puc estar-me de veure un clar paral·lelisme entre la trajectòria d’aquest personatge i el camí de Jesús cap a la creu.
Crec que el pensament teològic actual sobre la passió i mort de Jesús corregeix i critica certs punts de vista d’èpoques passades. Avui, per exemple, molts teòlegs es negarien a subscriure aquestes paraules de Sant Lleonart de Porto-Maurizio: “Què és el que condemna Jesús a una mort tan atroç? Fou Pilat? Foren els escribes i fariseus? No, germans meus, no. Fou la justícia divina que mai no volgué dir ‘prou´ fins que el veié expirar sobre aquell suplici. El Salvador bondadós agonitzava penjat a l’aire de tres claus, vessava llàgrimes de sang, sagnava pertot arreu. Però la justícia inexorable deia: ‘encara no´. La seva tendra mare plorava al peu de la creu, sanglotaven les pietoses dones, tots els àngels i esperits benaurats gemegaven davant un espectacle tan cruel. Però, la justícia, sense deixar-se commoure, repetia: ‘encara no´. I no va dir: ‘ja n’hi ha prou´ fins que no el veié exhalar l’últim sospir” (Citat per J. I. González Faus).
Gosaria dir que el déu descrit en aquestes frases no és el Déu del Parenostre. Em fa pensar, més aviat en un ídol implacable, assedegat de sang i revenja. “A vegades”, observa Henri Denis, “és difícil deseixir-se del tot d’una concepció del sacrifici que recorda, no sols l’Antic Testament, sinó, més encara, les religions paganes” (Jesús, fill pròdig del Pare, pàg. 92).
Allò que li va suscitar, a Jesús, els seus pitjors enemics fou l’anunci del Regne: l’anunci d’un nou ordre en què els homes, essent fills de Déu, són lliures, gaudeixen d’una mateixa dignitat i han de sentir-se urgits a promoure la pau i l’amor fratern. Allò que els principats i potestats d’aquest món no li podien perdonar, a Jesús, fou la seva opció preferent pels pobres, els marginats, els febles i el seu obert refús dels “rics” i dels “escribes i fariseus”. Quan Jesús deia als poderosos, als que es creien millors que els altres, frases com aquesta: “els publicans i les dones de mala vida us passaran al davant en el Regne de Déu (Mt 21, 31), s’hi jugava la pell. I ell no ho ignorava. Ho va saber i ho va acceptar, de bon principi. I quan arribà l’enfrontament de Getsemaní, principi d’un llarg patiment i d’una llarga agonia, no volgué escapolir-se’n amb un miracle de darrera hora.
Al llarg dels segles cristians no hi ha mancat qui seguís aquest exemple. Ni en manquen, tampoc, en els nostres dies.
El 24 de març de 1980, Óscar Romero, arquebisbe de San Salvador, mentre celebrava una missa, va morir d’un tret. El dia abans, en una homilia pronunciada a la catedral, després de llegir una llarga llista de víctimes de la violència de l’estat, demanà al govern i a l’exèrcit, però sobretot als soldats, que deixessin de matar.
“El mateix Óscar Romero, preveient la seva mort, havia declarat a un periodista: ‘Si em maten, ressuscitaré en el poble salvadorenc´. I així ha sigut. La seva figura no ha deixat de créixer en tota l’Amèrica Llatina. S’ha convertit en el símbol del cristianisme alliberador. Els seus seguidors s’han multiplicat per centenars. I alguns, com Ignasi Ellacuría i els seus germans jesuites, n’imitaren l’exemple martirial.
“Ja sé que la resurrecció de Crist s’ha de considerar com un fet històric, però no deixa de ser un misteri. En canvi, la resurrecció de Crist en la consciència dels seus deixebles és un fet constatable que omple el llibre dels ‘Fets del apòstols´” (J. Reixach, AVUI, 27, III, 2005).
# posted by Xim @ 7:54 AM 
