Wednesday, September 13, 2006

 

Sense carnet

Sense carnet

(Günter Grass) Aquest estiu haurà estat l’estiu de Günter Grass. Hi haurà hagut comentaris de tots colors i, bensenes, preus modificats en les agendes. Gairebé tothom que té l’encís de l’escriptura ha dit la seva, com així ha de ser en una societat oberta. A consciència, l’escriptor ha aconseguit que parlessin de les seves confessions de joventut, i sobretot, del seu personatge. Les pàgines de cultura de la premsa han pogut parlar de qualque cosa cultural. Tothom n’ha dit la seva, fins i tot, Mario Vargas Llosa, ha fet l’article de la condescendència. Gabriel Janer Manila, em sembla que ha publicat la cosa més decorosa sobre el tema, un dijous qualsevol d’aquest agost en el diari de Mallorca. Crec que només hi manca que el seu amic, company de reivindicacions, Juan Goytisolo s’apunti a la llista i pugi al carro. Günter Grass em va captivar en la seva obra El Timbal De La Llauna, les seves obres posteriors no em motivaren com aquella inicial, tot i que després, en el llibre El Meu Segle, em va tornar a recuperar com a lector entusiasta. La pel·lícula que es va basar sobre la novel·la del tambor va saber plasmar els ambients i els personatges del llibre, i va aconseguir rompre aquell tòpic que diu que d’un bon llibre no surt bon cinema, idò, un cas excepcional com també es va produir en l’obra d’Umberto Eco, El Nom De La Rosa, ambdues han resultat unes pelis afortunades fonamentades en obres de categoria literària, la qual cosa no es dóna gaire sovint. Sembla que el que ha cabretjat al personal respectable ha estat la trigança de Günter Grass en donar a conèixer, o tan sols, reconèixer pelant la ceba, les seves vel·leïtats nazis de joventut. Potser sí que algun dia, temps a venir, després d’un diumenge desbudellat, qualcú s’encaparri en dir-nos (historiadors vindran, no ho dubteu: vindran de fora a historiar-nos) que vam ser uns franquistes perquè vam fer la mili, en tost d’esfondrar aquella tirania militar, i que tot plegat, sense cebes que pelar, vam col·laborar amb aquell règim castrense. Malgrat tot, no deixeu de llegir, si teniu ocasió, El Tambor de Llauna, que és un llibre d’un realisme cru, abans de màgic. És clar que jo, seguiré amb els meus preferits de sempre en llengua alemanya que són Thomas Bernhard i Peter Handke. Sobretot, en les traduccions de Miguel Sáenz. Bon profit.

Tuesday, September 05, 2006

 

Sense carnet

Sense carnet

Xavier Pardo, don Corleone rostit a la menorquina, ha plegat (així com va venir: a la francesa) del seu rodol, al carrer Sant Cristòfol, i ens ha deixat en aquestes pàgines de periòdic satèl·lit, un escrit sobre colombòfia urbana, entre altres interferències, i un altre article sobre Poincaré. Aquest estiu, l’home antropològic de l’oci, ens ha vingut amenaçant d’una propera jubilació anticipada i d’una molt probable residència a la ciutat portuària de ponent. Potser, quan torni per quedar, serà el moment de fundar una Acadèmia Esotèrica del Materialisme o bé, en hores baixes o estones perdudes, una Escola de Cuina de la Dialèctica. Mal que mal, ja tenim revinguts aquests comodíssims calçons de cuiner de la botiga Únic i, en qualsevol moment, podem treure el carnet de manipulador d’aliments. És clar que així com estan les coses i, aquest temps de mudances, no barataran les coses de cada dia (que aniran a pitjor: Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, Sánchez Ferlosio dixit), idò, uns cursets accelerats de gansterisme no hi serien de més. La universitat d’estiu de l’Illa del Rei, n’hauria de prendre nota. Encara que només sigui per afinar la punteria i poder anar a les fires de les festes de cada poble i treure una nina de pedaç. No estarem per professors. Ni per llibertat de càtedra.
&&&
En Quel (aquest amic a prova de bomba i de plàstics marítims) m’ho té dit: puta per puta, ànima mea!
&&&
Qualsevol aixeca els capcers de l’esperança.
&&&
Una bimbolla de sabó que no rebenta pot tenir el seu perill d’encisament continu. L’abstracció en pla definitiu, cansa. La seducció de les bimbolles es troba en la seva caducitat. Així com surt al vol dels oratges, sabem, amb premeditació i astúcia, que tindrà els segons comptats. I aquesta xifra cronològica perpetua l’encís.
&&&
Un rellotge aturat a la cambra de xaloc és el poema perfecte. No ha de menester cap retoc. Ni una correcció d’estil. A vegades, em passa el temps mirant aquest rellotge de caixa i les hores s’esmussen per arribar a temps.
&&&
La lectura de les notes filològiques de Joan López en la BERENETA DE MOTS, una nova descoberta d’aquesta temporada. Una trinxera a tenir en compte des d’ara. En tot cas, serà un amagatall on trobar erudició i divulgació en una mateixa càpsula. Altrament, tot allò que s’aproxima als comentaris de les Converses Filològiques de Pompeu Fabra és d’agrair. Els erudits que saben enfangar-se són dignes de la nostra constant lectura. Emperò, l’inefable Mi quel Melià gestiona el pressupost idiomàtic i sabem que no fa tot allò que està capacitat per fer. Via fa qui no s’atura.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?