Esculls a la deriva

la pàgina 68, continuava així:




“”””””””””””Ja us he contat que, fa un parell d’anys, una altra dona, Verònica, vista de lluny, m’havia enquimerat a pèrdua de seny, tant que, malgrat el meu caràcter retret i esquerp capteniment d’ella, entestada a barrar-me el pas, no vaig parar que no aconseguís d’introduir-me, vulguis no vulguis, a casa seva i en el secret de la seva vida. Ara, doncs, em succeïa justament el contrari. Diríeu que Flora, lluny d’esquivar-me, m’obria les portes de bat a bat. Allò, d’entrada, em va fer feliç. De fet, desfermà dintre meu una veritable tempesta de falagueres emocions. Posat a consignar-ho en el meu dietari, no encertava a trobar la paraula justa. Havia escrit “delit” i, de seguida, ho havia ratllat, substituint-ho per “frisança”, que al capdavall tampoc no em féu el pes i, un cop ratllat, vaig optar pel manlleu d’un vers noucentista: “una alegrança convulsa”, vaig copiar, satisfet. Bé, ja sabeu què vull dir: m’encomanà unes furioses ganes de viure que, sense l’avesat control emotiu, s’haurien traduït en salts i danses, crits i cançons. Feia un dia esplèndid. El sol no escalfava massa, i el vent entre les fulles era com un remoreig de veus confidents. En el paisatge, cap a tramuntana, amb la petita ciutat com a teló de fons, hi abundaven les tonalitats grises i ocres: fulles caigudes, roquissars, tanques i camins vorejats de paret seca. Els còdols i roques deuen ser els ossos de la terra. Però la nota austera era contrapesada, amb escreix, pels esplets ubèrrims i l’esclat de l’herbei, nascut i florit amb les darreres pluges. La verdor nimbava la capçada dels pins i brollava del cimall de les altes palmeres. I tanmateix, tornant-hi a pensar, la gaubança, de mica en mica, se m’anà enterbolint. La veritat és que mai no m’he fet gaires il·lusions del meu aspecte i atractius personals. La impressió que jo tinc és que les dones no solen mirar-me dues vegades. Amb una en deuen tenir prou. Em temo que el rostre esblanqueït, els ulls massa oberts i l’aire, més aviat, aturadet no em donin un vague aspecte de mussol o de peix bullit. Vaig pensar, doncs, que Flora em feia tan bona acollida, perquè no li agradava de passar-se tot el sant dia sola i perquè, ara com ara, no havia trobat cap companyia més avinent que la meva. No havia pogut triar gaire, pobra dona! Però, s’hi devia estar, de debò, tota sola? Ben mirat, tot el que en sabia, de Flora, m’ho havia contat mestre Guillem. I qui m’assegurava que, en els informes d’aquell bon home, la realitat no es barregés amb la conjectura, o amb la simple fantasia? Suposem que Flora no pretengués fugir, ni amagar-se de res ni de ningú; que simplement gaudís d’unes tardanes vacances. Només li calia travessar una tanca i saltar dues parets per trobar-se en una carretera de molt trànsit, que vorejava la costa, des d’on un autocar la podia menar fàcilment a diversos indrets de la zona turística. Suposem, doncs que, dies enrere, ella s’hagués avesat a matinar i sortir de casa per no tornar-hi fins de nits, ben tard. Aleshores, el seu estatge hauria romàs, tot el dia, tancat i barrat. I els escassos veïns que hi passessin per davant pensarien que: a) no hi vivia ningú; b) que l’estadant s’esqueia, la major part del temps, fora de casa, o c) que algú s’estava a dins i no volia deixar-se veure. Calia, tanmateix, reconèixer que la tercera hipòtesi era la més probable. A més, ja no hi pensava, hi havia totes aquells trifulgues entre Flora i en Bep, amb la consegüent intervenció de l’amo en Joan. En recordar-me’n, vaig sentir una sobtada fredor, tot al llarg de l’espinada. Allò que Flora hi cercava, en mi, no devia ser la conversa i bona companyia, sinó, més aviat, un aliat ardit i fort, capaç de plantar cara a l’enutjós veí. En aquest cas, s’hauria equivocat d’home. Prou que en sabria de representar-ne el paper, d’home decidit i curt de paraules que despenja l’escopeta, barbotejant: “Ara riurem”!. Però, si mai ho feia, ben segur que seria per guanyar temps, només, esperant l’avinentesa de fer-me fonedís.”””””””””

el relat den Vincent, seguia:

"""""Vet aquí, doncs, que, el tercer dia, sense cap aguait furtiu, la veïna se'm va aparèixer. I penso que "aparèixer" és, de fet, el mot just, perquè, quan Flora se'm deixà veure sobtadament, em féu l'efecte d'una visió. Va ser ella qui em donà qui va. Em saludà, amb la mà estesa, d'un tros lluny, i s'acostà fins a la tanca, que en aquell indret és de paret seca i no gaire alterosa. Eren devers les nou. Amb un cistell al braç, jo anava a collir figues: M'havia llevat d'hora i, després d'esmorzar, vaig afanyar-me a netejar el pati a cops d'escombra, ja que el vespre abans el vent hi havia deixat una solada de fulles seques. Feia comptes que no tenia cap sentit de tancar-me a casa, atès que l'única persona, a més de mi, que aleshores trescava per aquells verals era mestre Guillem. De bon matí ja l'havia clissat i saludat d'un tros lluny, sense avinentesa de conversar-hi. Sembla que l'home frissava, aquell dia. No feia gaire que l'havia vist desaparèixer, amb la seva bici, al primer revolt del carreró, quan Flor aperegué. D'un tros lluny, em va suggeir la idea de perfecció. Era una feliç harmonia de moviments i de formes. Amb rústic abillament (capell de palma, brusa folgada, texans, espardenyes) i amb un braçat d'enciams semblava una deessa rústica (Ceres o, per què no?, Flora, com el seu nom ja insinuava). Vaig estar-me una bella estona, immòbil, colpit d'astorament, fent ombra als ulls amb la mà estesa. Després, quan ella s'anà acostant cap a al tanca, vaig començar a moure'm, com autòmata, al seu encontre. Ens vam saludar i presentar mútuament, jo com a Llorenç i ella com a Flora, mentint, ben segur, tots dos, amb la facilitat d'un llarg costum. La paret i la ufana d'uns pàmpols ens dissuadiren de l'encaixada. Vista d'a prop no desmereixia gens. Els engres cabells emmarcaven un rostre de fines faccions, de pell clara i rosada, boca generosa, que endevinàneu fàcil dal riure, i una gran serenor d'ulls blaus. Quin indret més solitari!, exclamà ella. Sembla que, ara com ara, vostè i jo som els únics que hi vivim, en aquest racó de món... Abaixà els ulls, amb aire meditatiu, però els aixecà tot seguit. Espero que serem bons amics, Llorenç. No es perdrà per mi, Flora. Ja ens havíem dit adéu, i ella s'havia allunyat de dues passes, quan es girà. Llorenç! Ara anem fenfeinats, tots dos. Però, si més tard vols descansar una estona, per què no véns a casa? A seure, vull dir, i a fer una mcia de beguda... Et va bé cap a les onze? Beníssim. T'estaré esperant...

En la pàgina 66 que en Vincent de Son Caragol m'ha fet arribar d'açò que aquests dies està escrivint, podem llegir: """""""
Reprenent, doncs, el meu cap de fil, us deia (dues pàgines enrere, quan m'he embardissat en un seguit de digressions, que no sé si treuen cap a res) que anava ben errat, mestre Guillem, quan trobava que la veïna era massa granadeta epr un jove de primera volada, com jo. I us anava a confessar la fascinació que sento per certes dones que han atès un inici de maduresa. Em fan pensar en la tardor, que és la emva saó de l'any preferida, i que començava justament, aquells dies de setembre del meu relat. La tardor, a més de tantes coses boniques, que n'han dit els poetes, a més dels seus paisatges, amb claès d'or i aram, i del voleiar desesmat de les fulles, és un temps de plenitud, de fruitosos esplets, i alhora és el temps en què s'insinuen els primers indicis de lassitud, de decandiment. Hi vaig pensar, en tot plegat, quan a la fi vaig conèixer la veïna i, tot seguit, hi vaig reconèixer una nova encarnació del meu ideal femení. Però això no s'esdevingué fins al tercer dia de la emva estada a l'hortal. El segon dia, tret de la conversa amb mestre Guillem, no vaig tenir cap mena de contacte humà. Tampoc no vaig veure ni sentir res que em permetés de sospitar o de creure que la casa veïna estigués realment habitada. La banda de l'hortal que hi és més propera es troba a llevant. No en dista més de quatre passes, però hi ha una paret mitgera, meitat de marès, meitat de tela metàl·lica, reforçada a darrere, per una esponerosa bardissa, que fa prou difícil l'aguait d'uns ulls tafaners. He dit difícil, no pas impossible. Alguna cosa hi podreu entrellucar, a l'altra banda, si afineu l'indret on la bardissa no és gaire atapeïda. Hi veureu l'ample porxo, emmarcat per una airosa arcada. No diré pas que no vaig fer-ho, de guaitar-hi. Tanmateix, no hi vaig perdre gaire temps. Tenia altres feines. A més, em sentia incòmode i ridícul, al bater del sol i en positura forçada, ajupit a la gaztoneta i enganxats els ulls al forat de la bardissa. D'altra banda, la major part del dia, tenia la feina en racons de la casa o de l'hort des d'on no era visible la façana veïna""""".

Per recomanacions den Daniel aquests darrers dies m'he llegit País de faula de Dario Fo (ed. Bromera), unes memòries força interessants que estan escrites en breus capítols i en un llenguatge planer, així idò, com a contes encadenats llegim aquesta vida d'un nen. La traducció al català ha anat a càrrec de Josep Ballester i Enric Salom, i en la lectura, hem pogut constatar la riquesa del nostre idioma quan es dóna cabuda a les modalitats dels parlars que la conformen. Desconec l'original en italià, però, aquesta traducció té un bon vibrant: sonoritat i metàfora. No puc demanar més.

Quan escatava el peix suvora sa Cigonya, s'ha atracat en Met de Son Card amb una barca de no sé qui i m'ha comentat que en Vincent de Son Caragol estava escrivint com una novel·la, quasi-quasi m'he fet un tall del retgiró. Notícies d'aquesta mena te les han de dir a redossa, asseguts i amb l'ancoratge d'una birra, i no així, a la brava, suvora enderrocats i amb un guinavet a la mà, escatant peix... Que en Vincent escrigui no m'estranya gens: té acudit i bon fons, emperò, que s'enlairi en una novel·la...

Ahir fosquet n'Eliot em va convidar a pujar fins a Longomare, en el seu taller de pintor, hi tenia penjades els sis quadres d'alzines que darrerament ha pintat. Volia saber la meva opinió, i a més, he tret unes quantes fotos de cadascuna. Em sembla que se n'ha sortit. He preferit aquelles teles que tenen un to més aviat lila entost de verd, en canvi, n'Eliot considerava que les alzines de color verd eren les més reixides, les de color lila ho considerava unes provatures quasi fallides. Jo tampoc m'hi he posat ferruc, que amb açò de l'art n'hi ha per rifar-se'n, com deim: açò sol anar a gusts... Convençuts per en Vincent de Son Caragol, hem anat a sopar a la Marina de s'estany de calan Bosch, feia temps que no menjava peix d'aquesta qualitat. Abans de plegar hem volgut saludar la cuinera i donar-li l'enhorabona, avui, en els ambients on el turisme ha uniformat costums culinaris, ja no es menja aquesta seriosa gastronomia. El compte l'ha pagat n'Eliot i quan li he demanat per aquest gest generós, m'ha dit: la sèrie de les sis alzines, ja ho tenc venut...

(Bach) Aquest cop sí, aquest cop mon pare s’ha decidit a comprar l’obra completa de J.S. Bach en aquesta oferta que Discoplay té en catàleg; hem passat unes hores suvora els altaveus i seleccionant algunes peces discofràfiques que no m’eren conegudes, mentrestant, la claror del sol a la plaça Eivissa anava deixant un tel de boira maonesa, quan jo anava per encetar una altra Heineken, m’ha dit en veu petita: ara un poc de Mozart mos acabaria de salvar es capvespre. Quan he baixat amb l’ascensor, tenia la fosca aferrada a les sabates. I la música m’havia fet oblidar que no era a dalt la meva vila, que aquells no eren els meus carrers habituals, que encara havia d’agafar un trole per tornar a casa a l’altre cap d’illa.

.................

(Cambra 304) Si em sobra temps i tenc el vaguereig sense una agenda establerta, faig d’arribar-me a la habitació 304 de la residència d’ancians, on sempre som ben rebut per en Pepe d’Escolà i en Miquel des Migjorn. Sempre hi ha una història per sentir i una anècdota per matisar (i un glopet d’amagat per assaborir). Si qualque cosa he arribat a saber de Maó (i els maonesos del segle vint) ha estat per la història oral d’en Pepe, sentir la seva veu i la peripècia d’aquesta vida m’ha fet enlairar en la bòveda del temps, a vegades, m’ha sabut greu no haver-lo enregistrat, emperò, sempre que he pogut he anat anotant el que havia sentit. No sé si aquests apunts en paper arribaran a bon port en l’escriptura ni en quina forma de gènere literari seran parits, tanmateix, quan duim candela en la conversa solem acabar allà mateix d’on havíem partit: que cadascú faci el seu camí: que Déu té la vida i la mort en les seves mans. Quan veig que donen medalles a tort i a dret (n’hi ha tocat una a l’amo que ens porta la carretada de fems per adobar el tros), o que fan homenatges aquí i a allà per tenir ocupats al personal de protocol, hom se n’adona de la befa de la història político-oficial. Una veritable opció és donar-lis l’esquena i així ho feim.

..............

(Estació) No sé si n’arribaran a construir cap d’estació d’autobusos; l’equip municipal anterior (del Pacte de centre-centre, que jo en una vintena d’anys no n’he sabut catalogar cap d’esquerres, d’equip de govern) havia pretès ubicar-la a la plaça des Pins, ara, l’actual equip que podia passar per centre-dreta té la fixació que l’estació s’ha d’ubicar a la plaça de la Pau. Consider, em puc equivocar, que cap d’ambdues opcions és la més òptima, sobretot, pel trànsit d’autobusos que açò implica arreu dels carrers estrets i contramurades congestionades que tenim. Un constant anar-i-venir d’autobusos no és cap tranquil.litat per a una zona residencial. Crec que una de les millors ubicacions per a l’estació d’autobusos seria als solars que hi ha davant el cementeri vell, a la via perimetral. Es clar que els accessos amb aquest indret i el centre de la ciutat s’haurien de millorar bastant molt, sobretot, el carrer Creu s’hauria d’urbanitzar de bell nou. El debat urbanístic, si qualcun n’hi ha hagut, no s’hauria de donar per tancat.

...................

(Pasqua) En l’arribada d’aquestes mosques negres i grosses que rondinen dins la cuina sé que Pasqua ja és aquí, és aquell presagi que fa que el camí cap a l’estiu sigui costa cap avall.

Avui toca anar a Ferreries. No mos ho podem perdre. Qui no té una cama de Ferreries? Gent geniuda. Gent feinera de debò, el que passa és que no sé si serveix de res fer gaire feina... Quan el feix era feixuc deien allò de: aquí hi ha un viatge per a un ferrierrenc. He llegit la seva història que han anat escrivint Antoni Serra, Joan Janer, Josep i Florenci Sastre, etc... Les hores que hi he anat passant en aquest poble han estat suportables, emperò, mai he deixat que fossin dies, no sé si ho haguera ressistit... Quan ho comentava a Víctor Martí aquesta ofegor, aquesta mancança de brisa marítima, m'obria la finestra de la seva cambra i tot assenyalant els costers i turons de l'entorn, em deia: imagina't que ets al Pirineu... I així han anat passant els anys, un darrere l'altre, i jo sense acostumar-me a aquest enclotament geogràfic. Anar a Ferreries i tenir el pressentiment que hi ha quelcom que bull que podria ser autèntic...

Un no voldria deixar passar el dia sense felicitar a Bernat d'Atalis, aquest amic que sempre ens ja ajudat a travessar moments de tota mena, en Bernat d'Atalis ara es troba massa entretingut en afers professionals, quan acabi la temporada, esperam que s'animi a donar-nos a conèixer els seus haikús, tankas, estances, gloses, xacres i altres tipus de poemes que tant bé se'n surt. A vegades, he estat a casa seva a sopar, després d'alguns dels seus viatges professionals, i puc assegurar que conversant amb en Bernat, sempre surts enriquit de coneixements, d'experiències, d'anècdotes, etc. És una joia poder gaudir de la seva amistat. Com que no gos fer uns versos meus per a l'efemèride, ho deixarem amb una cançoneta que l'hi he sentit cantar sovint:

Sant Pere bon homo era,
sant Bernat ja ho havia estat
i sant Jaume amb una cuiera
li tirava arròs pes cap.

Bernat, una abraçada!

(Mare de Déu d’Agost) Quan arriba aquesta diada cal fer resum de l’estiu que duim rostit; fer inventari del viscut i fer agenda de les possibilitats de viure, i no debades, conformar-se amb les hipòtesis de treball i les teories del desig. No he assistit a cap concert de relleu, fins i tot, malgrat que em convidaven, em vaig perdre a voluntat el concert de David Russell al teatre Principal, no obstant, ningú no em robarà el petit concert de fabiol menorquí que ens va oferir en Nicolau Huguet a can Toni Moll en commemoració dels seus 79 anys. Quina gozada! Ara fa uns dies, tampoc em vaig voler perdre l’espectacle de les bimbolles que ens va oferir en Pep Bou, aquest amic de l’amic Eduard Delgado i que ha sabut amorgonar pes Migjorn. Vaig aplaudir de gust. Vaig gaudir com un fillet de calçons curts. Les coses senzilles i sense pretensions pomposes són les que més arriben, com el pa torrat amb oli i sal...
&&&
(Estiu bis) Aquest hauria pogut ser un bon estiu. Impagable. Sense rebuts ni un llamp de foc. Sense en Zapatero ni n’Aznar donant el coñazo per aquesta illa, emperò, mirau per a on, sense la caterva del personal de seguretat ni altres semblances o simulacres de bòfies ens hem quedat gairebé desatesos: aconseguir un poc de costo s’ha fet impensable o a uns preus desorbitats, quan antany, tenint els dos indesitjables per aquests rocanys te n’oferien a cada capdecantó. La meva teoria és que tot plegat va venir amb el mateix barco. O potser en Tejero Isla no deu res a ningú i no fa favors...
&&&
(Seguí) No sé si ha estat una serp d’estiu, jo em pensava que era una faula que a les cases on hi havia dida les serpents s’hi atracaven, emperò, vaig poder constatar anys enrere, i encara avui, que la cosa és vera-vera. Idò, el Pp designarà a Pepe Seguí candidat a la presidència pel Consell i el comentari que s’escau: és obvi que aquest partit ha renunciat a governar en el CIM.

Preparant els papers per fer un viatge a l'estranger m'he adonat que tenia el passaport caducat. Redimonis, he partit cap a comissaria per efectuar els tràmits: dues fotografies tamany carnet, dni actualitzat, etc... A l'oficina policial, m'ha atès un escrivent que en tot moment m'ha parlat en castellà, dir que el tracte ha estat correctíssim, emperò, que a ca nostra i, una persona que és nascuda aquí, que vam anar a escola junts i a l'institut plegats, idò, que em giri l'idioma... Em fa gràcia. Jo parlava en menorquí i ell em seguia el discurs en castellà. Ens hem entès a la perfecció. Després he pensat el que ens comentava en Tomm, quan es produïren els atemptats terroristes de Madrid de l'any passat, en Tomm ens deia que els serveis secrets espanyols no havien tingut prou en compte l'aprenentatge de l'àrab, com si els moros estassin per parlar espanyol entre ells, idò, que una de les llacunes, entre altres, en l'espionatge concret d'aquelles cèdules havia estat que no s'havien transcrit les converses telefòniques intervingudes, ni molt manco, interpretat... I així vesteix en Magí.

N'Eliot, en una de les seves passetjades, va trobar una pedra amb un fòssil incrustat, avui dematí quan he anat a veure'l per concretar el sopar de divendres, m'ha regalat la pedra. Jo feia el desmenjat amb talent. Només va ser mostrar-me la pedra i aquell fòssil semblant a un vogamarí i ja he perdut l'oremus... Em vaig oblidar de fer llista i, ara ben bé, no sé quines coses em corresponen d'anar a comprar. Hauré de pigar un cop de telèfon a n'Eliot perquè em refresqui la memòria. Tot serà que el despengi. Quan té la música a tot drap, no se'n preocupa gens d'aixecar el telèfon. Ja deixarn un missatge al contestador, pensa tranquil. He netejat la pedra amb aigua i saó, i he procedit a fer una sèrie de fotografies. Quina meravella el món de les pedres!

Avui llegia, en un diari d’estona, aquest article de Toni Moll, qui havia estat professor meu al seminari abans no partís a fer les amèriques:

(Via Crucis)

Quan vaig tornar d’Amèrica, al començament dels anys setanta, sovintejaven les manifestacions contra el règim, organitzades per un grup, potser no gaire nombrós, però prou combatiu i arriscat. S’hi aplegaven homes de diverses ideologies: liberals, socialistes, anarquistes... Amb la Transició, el grup s’anà disgregant, atès que els antics companys, entrant en el joc de la política, s’afiliaren a diversos partits.
Algú ha dit que la crítica i la denúncia contra els abusos de poder, socials i polítics, s’ha mantingut, en part, en la novel·la negra. Confés que en tota la meva vida, ja llarga, de lector, el conte i la novel·la d’intriga, incloent-hi la major part dels títols de “La cua de palla”, han ocupat un espai preferent.
Tot sovint, amb el pas del temps, se m’oblida la trama d’aquesta mena de relats. N’hi ha uns quants, tanmateix, que m’han deixat un record inesborrable. Entre ells destaca “El jardiner constant”, de John le Carré. Conta la història de Sandi Woodrow, un diplomàtic educat, elegant i aficionat a la jardineria, que s’entesta a trobar els responsables de la mort de la seva dona, assassinada a Kenya, després de ser violada i torturada, i s’acaba enfrontant amb el poder més ferotge de les multinacionals farmacèutiques. A mesura que la investigació progressa, l’home sent que una inexorable amenaça pesa, cada vegada més, damunt seu.
No puc estar-me de veure un clar paral·lelisme entre la trajectòria d’aquest personatge i el camí de Jesús cap a la creu.

Crec que el pensament teològic actual sobre la passió i mort de Jesús corregeix i critica certs punts de vista d’èpoques passades. Avui, per exemple, molts teòlegs es negarien a subscriure aquestes paraules de Sant Lleonart de Porto-Maurizio: “Què és el que condemna Jesús a una mort tan atroç? Fou Pilat? Foren els escribes i fariseus? No, germans meus, no. Fou la justícia divina que mai no volgué dir ‘prou´ fins que el veié expirar sobre aquell suplici. El Salvador bondadós agonitzava penjat a l’aire de tres claus, vessava llàgrimes de sang, sagnava pertot arreu. Però la justícia inexorable deia: ‘encara no´. La seva tendra mare plorava al peu de la creu, sanglotaven les pietoses dones, tots els àngels i esperits benaurats gemegaven davant un espectacle tan cruel. Però, la justícia, sense deixar-se commoure, repetia: ‘encara no´. I no va dir: ‘ja n’hi ha prou´ fins que no el veié exhalar l’últim sospir” (Citat per J. I. González Faus).
Gosaria dir que el déu descrit en aquestes frases no és el Déu del Parenostre. Em fa pensar, més aviat en un ídol implacable, assedegat de sang i revenja. “A vegades”, observa Henri Denis, “és difícil deseixir-se del tot d’una concepció del sacrifici que recorda, no sols l’Antic Testament, sinó, més encara, les religions paganes” (Jesús, fill pròdig del Pare, pàg. 92).

Allò que li va suscitar, a Jesús, els seus pitjors enemics fou l’anunci del Regne: l’anunci d’un nou ordre en què els homes, essent fills de Déu, són lliures, gaudeixen d’una mateixa dignitat i han de sentir-se urgits a promoure la pau i l’amor fratern. Allò que els principats i potestats d’aquest món no li podien perdonar, a Jesús, fou la seva opció preferent pels pobres, els marginats, els febles i el seu obert refús dels “rics” i dels “escribes i fariseus”. Quan Jesús deia als poderosos, als que es creien millors que els altres, frases com aquesta: “els publicans i les dones de mala vida us passaran al davant en el Regne de Déu (Mt 21, 31), s’hi jugava la pell. I ell no ho ignorava. Ho va saber i ho va acceptar, de bon principi. I quan arribà l’enfrontament de Getsemaní, principi d’un llarg patiment i d’una llarga agonia, no volgué escapolir-se’n amb un miracle de darrera hora.

Al llarg dels segles cristians no hi ha mancat qui seguís aquest exemple. Ni en manquen, tampoc, en els nostres dies.
El 24 de març de 1980, Óscar Romero, arquebisbe de San Salvador, mentre celebrava una missa, va morir d’un tret. El dia abans, en una homilia pronunciada a la catedral, després de llegir una llarga llista de víctimes de la violència de l’estat, demanà al govern i a l’exèrcit, però sobretot als soldats, que deixessin de matar.
“El mateix Óscar Romero, preveient la seva mort, havia declarat a un periodista: ‘Si em maten, ressuscitaré en el poble salvadorenc´. I així ha sigut. La seva figura no ha deixat de créixer en tota l’Amèrica Llatina. S’ha convertit en el símbol del cristianisme alliberador. Els seus seguidors s’han multiplicat per centenars. I alguns, com Ignasi Ellacuría i els seus germans jesuites, n’imitaren l’exemple martirial.
“Ja sé que la resurrecció de Crist s’ha de considerar com un fet històric, però no deixa de ser un misteri. En canvi, la resurrecció de Crist en la consciència dels seus deixebles és un fet constatable que omple el llibre dels ‘Fets del apòstols´” (J. Reixach, AVUI, 27, III, 2005).

Estic expectant: farà fosca avui a les set...

Tots els pops acaben a sa Colàrsega.

Per recomanacions de n'Eliot, els dissabtes compr l'Abc. Al principi, per evitar engronys, vaig haver de baratar de quiosc. Cada dissabte l'anava comprant en establiments diferents, així no creava hàbit entre el lector i el quiosquer. Ara ja ho tenc superat: l'amo del meu quiosc habitual és d'esquerres de la banda dreta que dic jo, és a dir, que tot és de tothom, manco el que és seu en propietat, gairebé sempre, aquest tipus de personal vota al Psoe per allò de la casa comú que mai serà comunitària. Un dia n'Eliot em comentava que a Zizou, durant les milícies, li varen caure quatre setmanes de cabalòs per haver-lo trobat llegint l'Eguin, quan l'Eguin era legal i legalitzat com qualsevol altre paper, abans no entràs en pastura l'Audiència Nacional, i en Zizou es va atrevir a fer un recurs contra el seu empresonament castrense i encara li varen caure tres setmanes més de condemna... Idò, mirau per on, els dissabtes el compr l'Abc pel seu especial cultural i la veritat és que són unes pàgines bastant dignes en continguts i en il·lustracions, tenc entès que en Zizou també se'l sol comprar. I avui, aquest dissabte sense agenda, a quin quiosc de Mallorca haurà anat...

Anirem a Aló i agafarem un bon mac.

Vam ser a les festes de Llucmaçanes. El rodol m'era conegut: fa una pila d'anys hi vaig viure tres mesos en una caseta del camí de la vila. En Paco va voler que provàssim un vi fet seu de l'any passat i, més tost més tost, vam sortir del pati amb unes veles desplegades, emperò, quan te conviden i et tracten com un convidat, qualsevol diu el que realment hauries de dir: que aquell vi no tenia bon bevent, que estava un poc picat, i a més, tenia un excés de graus d'alcohol... El meu amic Eliot que m'acompanyava, també hi havia residit alguns mesos en aquella posada, quan va estar destacat dalt la Mola durant les milícies. Eliot només tenia una obsessió: volia veure una alzina que havia sembrat al pati posterior del trast: va quedar meravellat en veure aquell arbre, em sembla que del llagrimer va rodolar qualque gota, em va demanar la càmera fotogràfica i va tirar fotos i més fotos, com un posseït per aquell arbre majestuós i altívol. I en un moment de calma, em va dir: mai et sabrà greu d'haver sembrat arbres... Jo en aquells moments només tenia una idea fixa: trobar algun conegut per assegurar el viatge de tornada, atès que aquell rústic vi em pujava al cap frenèticament.

Durant el capvespre d'ahir vaig visitar n'Eliot, un pintor amic, que segons tenc entès només ha fet una sola exposició en la seva vida artística, no obstant, la seva obra té sortida o, almanco, que jo sàpiga no se li coneix altra professió. Sempre em demana consells i criteris sobre llibres i cds, malgrat que ho té molt clar el que vol llegir i el que vol escoltar. Compra la premsa segons si publiquen especials culturals, idò així, a la nevera hi té aferrada una xuleta amb un gomet per saber el diari que ha d'adquirir.

Les festes de Sant Cristòfol de ses Corregudes des Migjorn Gran ja s'han acabat. Quan em posaven l'aiguarròs dalt el cap, abans em remullaven els cabells i ara em remullen la closca, aquella closca escupida dels cretins. Ben cert, idò, quan em baptiaven amb aquesta aigua amb colònia amarada de juevert i altes herbes aromàtiques, m'ha caigut el món de la infància damunt meu i he pensat que, malgrat tot, no hem avançat gaire: després d'unes breus vacances pagades o no, hom ha d'anar a fer feina per seguir visquent a no ser que hagi pogut emplomar una paga de jubilació anticipada. Un amic d'infància perduda, m'ho ha vingut a dir al tauell del casino la Palmera: açò segueix igual: hi ha els qui roben i els qui volen robar. Hem fet un gin amb oliva per escatir els mals presagis.

Ahir fosquet vaig anar a a fer sa berneta a casa d'un amic acabat de jubilar; té mil projectes dins el cap: mesura el temps qui fa por. Açò de les jubilacions anticipades consider que és la cosa més positiva que s'ha inventat l'home modern. Tenc una jubilació de pela curta, però, tenc tot el temps del món -- em va dir l'amic. Avui dematí m'ha telefonat per anar a fer un cafè a can Ulises i tot d'una he vist que l'optimisme d'ahir havia minvat un poquet: M'han de tornar fer una analítica de sang, sembla que hi ha cosa que no encaixa -- també m'ha dit, un xic misteriós. Hem quedat per demà de bon matí al Tritón, salparem a la mar cap a sa Barra, a veure si feim poal ple.

Quan estic avorridot em mir mapes, plànols i tota mena de dibuixos que descriguin un lloc. No som gaire amic de la filologia acadèmica, no obstant, la toponímia i l'etimologia em tenen captivat d'ençà fa temps, i per aquest motiu m'agrada pasturar les pàgines de Joan Coromines, entre altres savis, i em perd pels senders de l'especulació de les paraules que donen nom als llocs que visitam i als indrets que sospiram visitar. Avui mateix, he constatat en un plànol cadastral el nom d'una tanca de Parella Vella: Na Binada, posava escrit en lletra convençuda i he agafat la velo i un capell de palmes, i ja som partit a veure aquesta tanca.