Sunday, October 16, 2005
Altres estampes
| En Zizou ens envia més estampes de les seves: Trio d’estampes (Estampes 4) Que jo recordi qui ens va impartir l’assignatura de Menorquín va ser don Fernando Martí Camps, un capvespre cada setmana i don Pedro, no sé com ni com no, venia d’oient no pas de professor (jo el feia com un alumne més, donat que en una llibreta prenia apunts del que anava dient aquell personatge amb sotana), l’esmentada assignatura anava de tot i molt, era el calaix de sastre perfecte per mostrar un poc de tot i un res de poc: llengua i literatura menorquines, història i llegendes de Menorca, etc., ensems, el que més em va plaure i vull pensar que, no vaig ser l’únic en la predilecció, varen ser les filmacions del senyor Canet i del senyor Agustí Sintes que foren projectades al llarg d’aquella assignatura... No record haver après gaire cosa aquells capvespres de dimecres, a tot estirar, que una vaca en plural s’escrivia vaques i no vacas. Ara bé, aquelles lliçons desgarbades van encendre un caliu que, anys a venir donaria fruit, és a dir, que va ser una assignatura d’estimulació de la cultura pròpia, que teníem a l’entorn de cada dia i que, desconeixíem profundament, pel mèrit de ser massa pròxima i és que les proximitats, normalment, s’ignoren. (Estampa 5) Han passat els anys. Tothom i cadascú ha pregat pel seu sant. El generalíssim dorm el somni esquinçat davall una feixuga llosa. Els pioners de la Nau i St. Jordi organitzen el Festival des Pla, i qui és l’organitzador tècnico-ideològic i duu, gairebé tot el cotarro damunt la seva espatlla, és en Bep Portella. Som de visita a ca n’Isaac Melis que viu a casa dels seus pares, davant es Canal Salat, i que és una estrella emergent en el fenomen de la cançó menorquina. A cas Governador volen saber quines cançons es cantaran, i a més a més, s’han de lliurar la lletra d’aquestes per triplicat, aquest és el joc si volem aconseguir la pertinent autorització administrativa. N’Isaac, que ja té un cert renom i que, s’està professionalitzant en aquest sector, ens deixa a la deriva del seu representant, un tal Paco Poch, si no record malament, un os que haurem de roegar . El que semblava que havia de ser una entrevista de pur tràmit s’està complicant en excés, un poc massa. N’Isaac és un professional (aquesta cosa tan contradictòria: el professional és aquell tipus que cobra pel que fa, ho faci bé o ho faci malament, emperò, de cobrar, cobra) i els organitzadors d’aquest festival no poden pagar cap tipus de catxet. Mentrestant, en un interval de la conversa, he sortit al portal del carrer a fumar-me un Celta curt i en Pere Melis que m’acompanya amb un Ducados, em diu amb una mirada xinesa: sí que deu estar malament es règim que té por de quatre imberbes com voltros! Tot s’ha de dir, n’Isaac va cantar sense cobrar un cèntim, a més, va cantar Muralles, una cançó de la collita pròpia den Portella. (Estampa 6) Encara han anat passant més anys. Som al teatre de St. Miquel. El Col·lectiu Folkòric ha organitzat un glosat en homenatge a l’Amo de Son Mascaró. Sentirem les veus de Josep Triay, Biel Cardona, Miquel Ametller, Esteve Barceló i Bep Coll. Un servidor ha de presentar un quadern de folklore que la impremta no ha tingut enllestit, no és la primera vegada que açò passa. Jo he anat escrivint unes fitxes, fent un buidatge de múltiples lectures que païdes o no, he anat devorant aquestes darreres setmanes (he de dir que he pogut consultar la biblioteca que Eduard Delgado té a disposició nostra al seu casalot). Abans de partir, en veu tremolosa de conferenciant, m’he atracat fins la barra del bar del club i he près unes herbes dobles amb un torròs de gel. Quan he enllestit el discurs, he tornat a la barra, per demanar un cubata. Darrere meu ha vingut en Pere Melis qui m’ha donat una abraçada d’amic i m’ha demanat una còpia de la conferència, li som dit que no tenc cap còpia, que la cosa ha sortit improvisada com un glosat, que només tenia unes fitxes amb citacions d’alguns autors per reforçar les meves digressions i m’ha amollat: quin cap de be! Després del segon cubata, ha vingut na Saret i m’ha dit: no podies fer una cosa més planera, no podies evitar fer-te l’erudit... Més tard, al sopar des Caliu, en Bep, el meu germà, qui havia fet una actuació memorable recordant al seu mestre glosador, que em diu: una altra com aquesta i mos acabes d’escalivar es públic. Jo només he estat capaç de consolar-me: bono, almanco, a n’en Pere Melis li ha agradat es meu empatx. Quines coses... |
Wednesday, October 12, 2005
Estampes
L'amic Zizou m'envia aquest paper:
(Estampa 1)
2. La primera vegada que vaig fer coneixença de Don Pedro va ser a l’edat de 7 anys, a segon curs d’Egb (que encara no es deia així la cosa de l’ensenyament) a Calós. Jo venia d’haver cursat primer as Born, on havia conegut, sense voler tastar-ho, la cosa més sinistre del règim franquista: anar a cagar i no trobar mai paper, és a dir, que t’emportaves una llibreta a l’excusat o maldaves de cagar dur perquè no te quedàs res residual pel culet. Jo em vaig espavilar com vaig poder i, cada vegada que havia d’anar de cos, partia cap a l’edifici de Correus, on trobava un gest comprensiu de mon pare. Ja ho va deixar sentenciat Ovidi Montllor: el wàter era al fons i a l’entrada la merda.
(Estampa 2)
D’aquell segons curs escolar, potser sigui el període que guardi o servi els records més estimables. El canvi de col·legi em va plaure. Amb Don Pedro, durant aquell curs, cada dia apreníem una consigna que copiava d’un llibret de citacions, l’apuntava a la pissarra i noltros l’havíem d’aprendre de memòria com una cançoneta, perquè durant tot lo dia, el pol magnètic era aquella consigna escrita en xoc, la que em va quedar més gravada va ser aquella que deia: dos ojos para toda la vida o aquella altra de Domingo Savio: antes morir que pecar. Inexcusablement, la meva posterior mania pels aforismes de Kafka, Canetti, Cioran, Ceronetti, Walter Benjamin i tants d’altres autors, vengui d’aquelles consignes diàries que Don Pedro ens posava en òrbita. Tot i que no pronunciava les paraules en una correcta dicció, jo aquell mestre l’entenia, sense gaires esforços de concentració, si ho comparava amb Don Andrés que havia tingut a primer curs. El sadisme professoral també havia baixat el llistó amb el canvi d’escenari col·legial. No obstant, aquells dies, de qui tenia una enveja sana era den Bep, el meu germà, que anava as Seminari amb Don Antonio, i es passaven cada capvespre, veient la tele. I noltros a pencar les consignes.
3.
4. (Estampa 3)
5. A l’edat de 10 anys, a cinquè curs, vam tenir una altra vegada Don Pedro de mestre. Aquell home ja no era el mateix home. Aquell home estava més crispat. Era agressiu i de morro fort, més mal humorat que mai, quelcom l’havia infectat com una pigota mal curada. És clar que, des d’un punt de vista acadèmic, noltros havíem perdut dos cursos seguits, tercer i quart, amb les ensenyances de Don Enrique, tot i que la felicitat gairebé va ser diària: ballant, cantant i dibuixant. Llegir, escriure i fer compotes sembla que podia esperar. I ara, de cop i volta, a cinquè curs acabat d’estrenar, don Pedro ens exigia recuperar el temps perdut sense haver après res de profit acadèmic, a criteri seu, durant els dos cursos anteriors. Jo, fins i tot, vaig haver d’anar a escola de repàs a can Bep Llimeta, per afegir-hi al munt. D’aquell curs, només record dues coses positives: l’amistat amb en Pins de ses Truqueries, qui va ser company de pupitre i m’oferiria conèixer els paratges del lloc on habitaven, i les excursions que, sota la direcció de don Pedro, vàrem efectuar pes Canal dets Horts per fer un herbari: collíem fulles d’arbres i dissecàvem plantes, flors i fruits. Allò sí que era sortir de botador.
6.
(Estampa 1)
2. La primera vegada que vaig fer coneixença de Don Pedro va ser a l’edat de 7 anys, a segon curs d’Egb (que encara no es deia així la cosa de l’ensenyament) a Calós. Jo venia d’haver cursat primer as Born, on havia conegut, sense voler tastar-ho, la cosa més sinistre del règim franquista: anar a cagar i no trobar mai paper, és a dir, que t’emportaves una llibreta a l’excusat o maldaves de cagar dur perquè no te quedàs res residual pel culet. Jo em vaig espavilar com vaig poder i, cada vegada que havia d’anar de cos, partia cap a l’edifici de Correus, on trobava un gest comprensiu de mon pare. Ja ho va deixar sentenciat Ovidi Montllor: el wàter era al fons i a l’entrada la merda.
(Estampa 2)
D’aquell segons curs escolar, potser sigui el període que guardi o servi els records més estimables. El canvi de col·legi em va plaure. Amb Don Pedro, durant aquell curs, cada dia apreníem una consigna que copiava d’un llibret de citacions, l’apuntava a la pissarra i noltros l’havíem d’aprendre de memòria com una cançoneta, perquè durant tot lo dia, el pol magnètic era aquella consigna escrita en xoc, la que em va quedar més gravada va ser aquella que deia: dos ojos para toda la vida o aquella altra de Domingo Savio: antes morir que pecar. Inexcusablement, la meva posterior mania pels aforismes de Kafka, Canetti, Cioran, Ceronetti, Walter Benjamin i tants d’altres autors, vengui d’aquelles consignes diàries que Don Pedro ens posava en òrbita. Tot i que no pronunciava les paraules en una correcta dicció, jo aquell mestre l’entenia, sense gaires esforços de concentració, si ho comparava amb Don Andrés que havia tingut a primer curs. El sadisme professoral també havia baixat el llistó amb el canvi d’escenari col·legial. No obstant, aquells dies, de qui tenia una enveja sana era den Bep, el meu germà, que anava as Seminari amb Don Antonio, i es passaven cada capvespre, veient la tele. I noltros a pencar les consignes.
3.
4. (Estampa 3)
5. A l’edat de 10 anys, a cinquè curs, vam tenir una altra vegada Don Pedro de mestre. Aquell home ja no era el mateix home. Aquell home estava més crispat. Era agressiu i de morro fort, més mal humorat que mai, quelcom l’havia infectat com una pigota mal curada. És clar que, des d’un punt de vista acadèmic, noltros havíem perdut dos cursos seguits, tercer i quart, amb les ensenyances de Don Enrique, tot i que la felicitat gairebé va ser diària: ballant, cantant i dibuixant. Llegir, escriure i fer compotes sembla que podia esperar. I ara, de cop i volta, a cinquè curs acabat d’estrenar, don Pedro ens exigia recuperar el temps perdut sense haver après res de profit acadèmic, a criteri seu, durant els dos cursos anteriors. Jo, fins i tot, vaig haver d’anar a escola de repàs a can Bep Llimeta, per afegir-hi al munt. D’aquell curs, només record dues coses positives: l’amistat amb en Pins de ses Truqueries, qui va ser company de pupitre i m’oferiria conèixer els paratges del lloc on habitaven, i les excursions que, sota la direcció de don Pedro, vàrem efectuar pes Canal dets Horts per fer un herbari: collíem fulles d’arbres i dissecàvem plantes, flors i fruits. Allò sí que era sortir de botador.
6.
Oda d'Horaci
El mestre ens ha enviat aquest correu electrònic des de Sant Celoni:
Hi ha una oda d'Horaci que m'ha captivat. Sembla un petit joiell. Ésla cinquena del llibre primer. En vaig fer una versió en versoshexasíl·labs, combinats amb uns quants de vuit i deu síl·labes. Elritme funcionava, però no s'hi reflectia l'estructura de l'original.Ara mateix n'he fet una nova versió, dividida en estrofes quecorresponen a les del text llatí. Els resultats em semblen-provisòriament- acceptables. Tanmateix, l'oda és tan sòbria, diu tant en tan poques paraules que,abans de transcriure-la, m'ha semblat oportú de fer-ne un comentari:un simple ajut a la lectura. L'he fet a corre-cuita, sense llegir resdel que n'han dit, del text, autors que en saben molt més que jo. Pirra és una al·lota elegant i summament seductora. Posseeix unallarga cabellera, d'un ros sumptuós, recollida en una trena que nomésdesfà en la intimitat. Del seu amant sabem, tan sols, que és un joveairós, lleuger de moviments, que s'agrada d'envoltar-se de roses i deperfumar-se profusament, i que està convençut que Pirra li serà semprefidel.. Però Horaci ja sap que aquell amor ha de ser de poca durada. I aquí,el poeta introdueix la metàfora marítima: el jovençà, que navega en unmar de bonança, no s'adona d'un oratge traïdor que l'arrossega cap al'ull de l'huracà. Horaci ho sap perquè ha viscut un episodi semblant: després d'unafeliç i breu navegació, ha naufragat de cop i volta. Amb prou feinesse n'ha sortit. Ara s'identifica amb el nàufrag que deixa el seu exvotal temple de Neptú, i també hi penja la túnica, encara humida. En aquell temps era costum que els supervivents d'un naufragi fessinpintar, com exvot, un quadret que representava la tràgica escena. Hihavia pintors que feien quadres per encàrrec. A un d'aquests pintorss'adreça Horaci: "I potser de pintar xiprers tens traça, / però de quèet serveix, si en la pintura / que t'han pagat cal que s'hi vegi unhome / que, entre les restes del naufragi, neda / sense capesperança?" (Ars poetica, 19-21). Malgrat el seu amorós fracàs, Horaci es compateix d'aquells que no hantastat mai l'amor de Pirra: "Malaurats els que et veuen, resplendent,i no poden haver-te!". Es tracta d'un sentiment que em sembla anàlegal de Joan Alcover quan ens parla del bé que ha perdut. Abans degaudir-ne, d'aquest bé, la vida era "un camí de roses", però el poetano havia viscut de debò, no coneixia, encara, l'hora de la plenitud. Iara no canviaria per res el seu present de desconhort i dolor pelsdies, despreocupats i alegres, de la llunyana joventut.
Bé: vet-aquí l'oda d'Horaci:
Quin airós jovençà, evoltat de roses,
xop de perfums, oh Pirra, en delitosa
cova t'abraça? Per a qui destrenes
la rossa cabellera,
senzilla i elegant? Quantes vegades,
ai!, plorarà la fe i els déus volubles,
negres ventades i encrespades ones
mirant amb ulls incrèduls,
ell que avui et gaudeix i es creu haver-te,
com or pur, sempre igual, amable sempre,
ignorant que l'empenyen uns oratges
traïdors! També mísers
qui et guaiten, resplendent, i no et coneixen!
Un exvot al mur sacre és testimoni
que al poderós Neptú he deixat, penjada,
la humida vestimenta.
Toni Moll
Hi ha una oda d'Horaci que m'ha captivat. Sembla un petit joiell. Ésla cinquena del llibre primer. En vaig fer una versió en versoshexasíl·labs, combinats amb uns quants de vuit i deu síl·labes. Elritme funcionava, però no s'hi reflectia l'estructura de l'original.Ara mateix n'he fet una nova versió, dividida en estrofes quecorresponen a les del text llatí. Els resultats em semblen-provisòriament- acceptables. Tanmateix, l'oda és tan sòbria, diu tant en tan poques paraules que,abans de transcriure-la, m'ha semblat oportú de fer-ne un comentari:un simple ajut a la lectura. L'he fet a corre-cuita, sense llegir resdel que n'han dit, del text, autors que en saben molt més que jo. Pirra és una al·lota elegant i summament seductora. Posseeix unallarga cabellera, d'un ros sumptuós, recollida en una trena que nomésdesfà en la intimitat. Del seu amant sabem, tan sols, que és un joveairós, lleuger de moviments, que s'agrada d'envoltar-se de roses i deperfumar-se profusament, i que està convençut que Pirra li serà semprefidel.. Però Horaci ja sap que aquell amor ha de ser de poca durada. I aquí,el poeta introdueix la metàfora marítima: el jovençà, que navega en unmar de bonança, no s'adona d'un oratge traïdor que l'arrossega cap al'ull de l'huracà. Horaci ho sap perquè ha viscut un episodi semblant: després d'unafeliç i breu navegació, ha naufragat de cop i volta. Amb prou feinesse n'ha sortit. Ara s'identifica amb el nàufrag que deixa el seu exvotal temple de Neptú, i també hi penja la túnica, encara humida. En aquell temps era costum que els supervivents d'un naufragi fessinpintar, com exvot, un quadret que representava la tràgica escena. Hihavia pintors que feien quadres per encàrrec. A un d'aquests pintorss'adreça Horaci: "I potser de pintar xiprers tens traça, / però de quèet serveix, si en la pintura / que t'han pagat cal que s'hi vegi unhome / que, entre les restes del naufragi, neda / sense capesperança?" (Ars poetica, 19-21). Malgrat el seu amorós fracàs, Horaci es compateix d'aquells que no hantastat mai l'amor de Pirra: "Malaurats els que et veuen, resplendent,i no poden haver-te!". Es tracta d'un sentiment que em sembla anàlegal de Joan Alcover quan ens parla del bé que ha perdut. Abans degaudir-ne, d'aquest bé, la vida era "un camí de roses", però el poetano havia viscut de debò, no coneixia, encara, l'hora de la plenitud. Iara no canviaria per res el seu present de desconhort i dolor pelsdies, despreocupats i alegres, de la llunyana joventut.
Bé: vet-aquí l'oda d'Horaci:
Quin airós jovençà, evoltat de roses,
xop de perfums, oh Pirra, en delitosa
cova t'abraça? Per a qui destrenes
la rossa cabellera,
senzilla i elegant? Quantes vegades,
ai!, plorarà la fe i els déus volubles,
negres ventades i encrespades ones
mirant amb ulls incrèduls,
ell que avui et gaudeix i es creu haver-te,
com or pur, sempre igual, amable sempre,
ignorant que l'empenyen uns oratges
traïdors! També mísers
qui et guaiten, resplendent, i no et coneixen!
Un exvot al mur sacre és testimoni
que al poderós Neptú he deixat, penjada,
la humida vestimenta.
Toni Moll
