Saturday, September 24, 2005
Llosca
En Pau, el meu amic pescador i baixamaner, m'ho t'he dit de fa temps: la mar com més té, més brama...
Friday, September 23, 2005
Llosques
Era pessimista per naturalesa i es deixava seduir pels optimistes de tota la vida.
%%%
Pel seu aniversari li varen regalar una cadernera qui cantava de joia, idò, no va tenir altra idea que obrir la gàbia i amollar-la, a més a més, al·legava a qui el volia sentir: vaig estar cinc mesos tancat dalt la Mola.
%%%
El meu veí i jo, somniam amb els rotlos d'esclatassangs.
%%%
Rebem telegrama de l'Amaçones: tot va bé... stop. Bep. stop.
%%%
Repassant un manual de geologia que vaig adquirir fa una vintena d'anys; em faig creus de tot el que he deixat de saber... No sé per on començar a redactar aquesta conferència que m'han encarregat. No hauria d'haver acceptat la convidada i ara el compromís és adoptat.
%%%
Així com passen els dies veig que hauria d'haver partit amb en Bep cap a Brasil: a conjugar la teòrica amb la pràctica.
%%%
Pel seu aniversari li varen regalar una cadernera qui cantava de joia, idò, no va tenir altra idea que obrir la gàbia i amollar-la, a més a més, al·legava a qui el volia sentir: vaig estar cinc mesos tancat dalt la Mola.
%%%
El meu veí i jo, somniam amb els rotlos d'esclatassangs.
%%%
Rebem telegrama de l'Amaçones: tot va bé... stop. Bep. stop.
%%%
Repassant un manual de geologia que vaig adquirir fa una vintena d'anys; em faig creus de tot el que he deixat de saber... No sé per on començar a redactar aquesta conferència que m'han encarregat. No hauria d'haver acceptat la convidada i ara el compromís és adoptat.
%%%
Així com passen els dies veig que hauria d'haver partit amb en Bep cap a Brasil: a conjugar la teòrica amb la pràctica.
Wednesday, September 21, 2005
Llosques
Morir prest i arribar tard.
$$$
El veí m'ho té dit i refregit: al cel no em volen i a l'infern em preguen.
$$$
Vaig anar a sopar al restaurant de ses Truqueries i vaig estar tota la vetlada mirant el vol d'una mosca.
$$$
Obeïa ordres: tancava els ulls quan calia tenir-los ben oberts.
$$$
Quan va anar a pagar el consum del taxi es va adonar que aquella moneda era caducada.
$$$
Patir d'insomnis i no esperar a veure l'alba.
$$$
El veí m'ho té dit i refregit: al cel no em volen i a l'infern em preguen.
$$$
Vaig anar a sopar al restaurant de ses Truqueries i vaig estar tota la vetlada mirant el vol d'una mosca.
$$$
Obeïa ordres: tancava els ulls quan calia tenir-los ben oberts.
$$$
Quan va anar a pagar el consum del taxi es va adonar que aquella moneda era caducada.
$$$
Patir d'insomnis i no esperar a veure l'alba.
Sunday, September 18, 2005
Llosques
Llegint mitologia hom se'n va adonant que la història de les mentalitats és una espiral que gira entorn de la supervivència.
&&&
Seguir l'exemple de Robert Graves: quants cops no ho hauré pensat...
&&&
Si hom deixa de llegir els diaris de cada dia i els va deixant en un munt, damunt una cadira de bova, esperant que arribi el dissabte per llegir-los tots de cop, un darrere l'altre, com qui faci bugada... Si hom deixa de llegir els diaris diàriament sap que és a prop del llindar d'una teràpia: no hi ha notícia que resistesqui una setmana seguida a les capçaleres i als titulars de la lletra impressa.
&&&
En la conversa, quan els seus ulls es varen trobar, ja no tenien res a dir-se.
&&&
Aquell amant que encén un cigarret després d'haver fet l'amor, com aquell escrivent d'oficina que ha consignat una xifra en els llibres de doble comptabilitat.
&&&
Assegut a la terrassa d'un bar, em mirava aquella al·lota d'una esveltesa estranya i rompuda, quan em va demanar si era del lloc.
&&&
A vegades, a la façana estucada hi veus projectada una pel·lícula que ningú no ha filmat.
&&&
Per recomanacions de Graham Greene es va fer del club del Marqués de Murrieta.
&&&
A la cafeteria de l'aeroport em trob na Virgi, una cosina que vaig estimar, prenent un cafè amb llet i acaronada de fillets, no els he comptat: tres, quatre o cinc, i amb un somrís indesxifrable, m'ha dit: m'he tornat a separar... Em sembla que de cada separació en surt amb el fruit d'un nou fill.
&&&
Seguir l'exemple de Robert Graves: quants cops no ho hauré pensat...
&&&
Si hom deixa de llegir els diaris de cada dia i els va deixant en un munt, damunt una cadira de bova, esperant que arribi el dissabte per llegir-los tots de cop, un darrere l'altre, com qui faci bugada... Si hom deixa de llegir els diaris diàriament sap que és a prop del llindar d'una teràpia: no hi ha notícia que resistesqui una setmana seguida a les capçaleres i als titulars de la lletra impressa.
&&&
En la conversa, quan els seus ulls es varen trobar, ja no tenien res a dir-se.
&&&
Aquell amant que encén un cigarret després d'haver fet l'amor, com aquell escrivent d'oficina que ha consignat una xifra en els llibres de doble comptabilitat.
&&&
Assegut a la terrassa d'un bar, em mirava aquella al·lota d'una esveltesa estranya i rompuda, quan em va demanar si era del lloc.
&&&
A vegades, a la façana estucada hi veus projectada una pel·lícula que ningú no ha filmat.
&&&
Per recomanacions de Graham Greene es va fer del club del Marqués de Murrieta.
&&&
A la cafeteria de l'aeroport em trob na Virgi, una cosina que vaig estimar, prenent un cafè amb llet i acaronada de fillets, no els he comptat: tres, quatre o cinc, i amb un somrís indesxifrable, m'ha dit: m'he tornat a separar... Em sembla que de cada separació en surt amb el fruit d'un nou fill.
Sunday, September 11, 2005
Lectura
Aquests dies estic llegint Por Un Futuro Imperfecto. Los retos políticos en el umbral del siglo XXI de Valentí Puig (imago mundi), aquests fragments de simpatia de l'autor per la Dama de Ferro fan estremir un poquet, com a lector no m'ho prenc seriosament, sembla més una boutade que una altra cosa, en canvi, hom considera encertades les referències que se'n fan al llarg de les pàgines de Czeslaw Milosz i Giovanni Sartrori, així com van arribant les pàgines em fa l'efecte que amb la lectura de André Glucksmann: Occidente contra Occidente i Dostoievski en Manhttan, aquest nou llibre de Valentí Puig no ens dirà res de nou exceptuant les concrecions i referències d'Espanya... M'hauré d'esperar a l'acabament del llibre i a una altra lectura contra els detalls per fer-ne una ressenya, sense instrospeccions i de cara a la galeria.
Wednesday, September 07, 2005
Televisió
El PP ha fabricat la seva televisió amb els doblers públics, emperò, els altres partits polítics tampoc no s'hi han oposat gaire, vull dir, que no han posat morro fort contra l'empresa mediàtica, pensant que, quan tenguin la oportunitat de governar, ja faran de manipular a favor seu aquesta televisió autonòmica ara nou nascuda... Si, veritablement, hi hagués hagut una oposició verídica i frontal a IB3, idò, s'haurien d'haver abstingut de nomenar representants en el comitè televisiu, la qual cosa no feren, sinó hi han col·locat persones que havien estat esborrades dels mapes electorals i que, ara com ara, podran gaudir de qualque nòmina i moltes dietes...
Thursday, September 01, 2005
Capítol 17
He transcrit el capítol 17, d'aquesta obra den Vincent, que encara no sé el títol:
“”””””””””””
El joc s’havia acabat, doncs, abruptament. Flora hauria pogut treure’m, de mica en mica, la veritat, i tanmateix se’n va afluixar, com qui llença enlaire la baralla. No devia voler prolongar el meu suplici. Però com dimonis se n’hauria assabentat, de tot? Potser sí que s’estava a l’aguait i orella junyida, darrere una persiana, com havia suggerit mestre Guillem, mentre en parlàvem, d’ella. El meu veí era prou cridaner i en cap moment no va prendre la precaució d’abaixar la veu. O no s’ho creia gaire que Flora ens escoltés o bé se’n feia un sou... Era també possible que l’informador fos l’amo en Joan; que, en una darrera visita, abans d’embarcar-me amb la dona cap a Barcelona, hagués anat a veure Flora, potser per acomiadar-se’n i proveir-la de queviures, i li hagués contat a la darrera nova que corria, aquell matí, per la vila: l’escàndol i les amenaces de mestre Tano, el carnisser. D’altra banda, com vaig saber després, l’amo en Joan ja n’hi havia parlat abans, a Flora, de mi. Jo amb prou feines el conec de vista. Tanmateix, l’oncle Magí me n’ha contat moltes coses, de l’amo: ells dos són amics de tota la vida. I es veu que l’amo, sí que em coneix, a mi, pel dret i pel revers, i se sap per pedres menudes tota la meva història. Fins i tot sembla que li caic simpàtic, pel meu estil de viure, sense un duro a la butxaca, fugint de fam i de feina, i per les meves arriscades aventures. No fóra, doncs, gaire estrany, comptat i debatut, que l’amo li fes, a Flora, un retrat prou exacte de mi, perquè, en veure’m, ella, i adonar-se que em tancava, sovint a casa, com un fugitiu de possibles ulls tafaners, digués: “Aquest deu ser el famós Vicenç”. Bé. L’Amo és un home sa d’esperit i de còrpora, alt i ossut, de mans grosses i cara angulosa. Sota les espesses celles, els seus ulls clars, d’un tèrbol gris, us miren de dret. Tota la vida ha treballat com escarràs. De jove feia de pagès i, ja home granat, se’n va anar a viure a la vila i muntà una serradora. Hi va guanyar prou per retirar-se, al cap d’uns quants anys, però l’home no sap estar-s’hi, sense fer res: conrea l’hort on viu i li sobra temps per guanyar jornals menant terres d’altri, i també surt, sovint a pescar i quan n’és el temps va a cercar bolets o espàrrecs, i a caçar tords amb filats. Flora, al cap de poc temps de conèixer l’amo, s’adonà que podia refiar-se’n. Quan ella, a la mala hora, se li va queixar que els conills del veí saltaven la paret mitgera, ell li va dir: No passis ànsia, Torna-te’n al llit. I si sents fressa dins l’hort, de matinada, no en facis cabal. De fressa no en va sentir gens. Però abans que sortís el sol, l’amo ja n’havia caçat tres, de conills, ben grassos. Ja en tenim per a l’arròs de demà, que és diumenge, li va dir. Però el gran neguit de Flora no eren pas els conills. Allò que la trasbalsava i li robava la son era l’aguait den Bep. L’home s’estava quiet, hores senceres, darrere la paret mitgera, sense treure-li els ulls de sobre. No se n’amagava gens. No cercava l’empar de cap matoll o arbrissó. La guaitava a cara descoberta, i no li calien mots: els seus ulls de brasa eren prou eloqüents..”””
“”””””””””””
El joc s’havia acabat, doncs, abruptament. Flora hauria pogut treure’m, de mica en mica, la veritat, i tanmateix se’n va afluixar, com qui llença enlaire la baralla. No devia voler prolongar el meu suplici. Però com dimonis se n’hauria assabentat, de tot? Potser sí que s’estava a l’aguait i orella junyida, darrere una persiana, com havia suggerit mestre Guillem, mentre en parlàvem, d’ella. El meu veí era prou cridaner i en cap moment no va prendre la precaució d’abaixar la veu. O no s’ho creia gaire que Flora ens escoltés o bé se’n feia un sou... Era també possible que l’informador fos l’amo en Joan; que, en una darrera visita, abans d’embarcar-me amb la dona cap a Barcelona, hagués anat a veure Flora, potser per acomiadar-se’n i proveir-la de queviures, i li hagués contat a la darrera nova que corria, aquell matí, per la vila: l’escàndol i les amenaces de mestre Tano, el carnisser. D’altra banda, com vaig saber després, l’amo en Joan ja n’hi havia parlat abans, a Flora, de mi. Jo amb prou feines el conec de vista. Tanmateix, l’oncle Magí me n’ha contat moltes coses, de l’amo: ells dos són amics de tota la vida. I es veu que l’amo, sí que em coneix, a mi, pel dret i pel revers, i se sap per pedres menudes tota la meva història. Fins i tot sembla que li caic simpàtic, pel meu estil de viure, sense un duro a la butxaca, fugint de fam i de feina, i per les meves arriscades aventures. No fóra, doncs, gaire estrany, comptat i debatut, que l’amo li fes, a Flora, un retrat prou exacte de mi, perquè, en veure’m, ella, i adonar-se que em tancava, sovint a casa, com un fugitiu de possibles ulls tafaners, digués: “Aquest deu ser el famós Vicenç”. Bé. L’Amo és un home sa d’esperit i de còrpora, alt i ossut, de mans grosses i cara angulosa. Sota les espesses celles, els seus ulls clars, d’un tèrbol gris, us miren de dret. Tota la vida ha treballat com escarràs. De jove feia de pagès i, ja home granat, se’n va anar a viure a la vila i muntà una serradora. Hi va guanyar prou per retirar-se, al cap d’uns quants anys, però l’home no sap estar-s’hi, sense fer res: conrea l’hort on viu i li sobra temps per guanyar jornals menant terres d’altri, i també surt, sovint a pescar i quan n’és el temps va a cercar bolets o espàrrecs, i a caçar tords amb filats. Flora, al cap de poc temps de conèixer l’amo, s’adonà que podia refiar-se’n. Quan ella, a la mala hora, se li va queixar que els conills del veí saltaven la paret mitgera, ell li va dir: No passis ànsia, Torna-te’n al llit. I si sents fressa dins l’hort, de matinada, no en facis cabal. De fressa no en va sentir gens. Però abans que sortís el sol, l’amo ja n’havia caçat tres, de conills, ben grassos. Ja en tenim per a l’arròs de demà, que és diumenge, li va dir. Però el gran neguit de Flora no eren pas els conills. Allò que la trasbalsava i li robava la son era l’aguait den Bep. L’home s’estava quiet, hores senceres, darrere la paret mitgera, sense treure-li els ulls de sobre. No se n’amagava gens. No cercava l’empar de cap matoll o arbrissó. La guaitava a cara descoberta, i no li calien mots: els seus ulls de brasa eren prou eloqüents..”””
