Wednesday, August 31, 2005
Pàg. 67
el relat den Vincent, seguia:
"""""Vet aquí, doncs, que, el tercer dia, sense cap aguait furtiu, la veïna se'm va aparèixer. I penso que "aparèixer" és, de fet, el mot just, perquè, quan Flora se'm deixà veure sobtadament, em féu l'efecte d'una visió. Va ser ella qui em donà qui va. Em saludà, amb la mà estesa, d'un tros lluny, i s'acostà fins a la tanca, que en aquell indret és de paret seca i no gaire alterosa. Eren devers les nou. Amb un cistell al braç, jo anava a collir figues: M'havia llevat d'hora i, després d'esmorzar, vaig afanyar-me a netejar el pati a cops d'escombra, ja que el vespre abans el vent hi havia deixat una solada de fulles seques. Feia comptes que no tenia cap sentit de tancar-me a casa, atès que l'única persona, a més de mi, que aleshores trescava per aquells verals era mestre Guillem. De bon matí ja l'havia clissat i saludat d'un tros lluny, sense avinentesa de conversar-hi. Sembla que l'home frissava, aquell dia. No feia gaire que l'havia vist desaparèixer, amb la seva bici, al primer revolt del carreró, quan Flor aperegué. D'un tros lluny, em va suggeir la idea de perfecció. Era una feliç harmonia de moviments i de formes. Amb rústic abillament (capell de palma, brusa folgada, texans, espardenyes) i amb un braçat d'enciams semblava una deessa rústica (Ceres o, per què no?, Flora, com el seu nom ja insinuava). Vaig estar-me una bella estona, immòbil, colpit d'astorament, fent ombra als ulls amb la mà estesa. Després, quan ella s'anà acostant cap a al tanca, vaig començar a moure'm, com autòmata, al seu encontre. Ens vam saludar i presentar mútuament, jo com a Llorenç i ella com a Flora, mentint, ben segur, tots dos, amb la facilitat d'un llarg costum. La paret i la ufana d'uns pàmpols ens dissuadiren de l'encaixada. Vista d'a prop no desmereixia gens. Els engres cabells emmarcaven un rostre de fines faccions, de pell clara i rosada, boca generosa, que endevinàneu fàcil dal riure, i una gran serenor d'ulls blaus. Quin indret més solitari!, exclamà ella. Sembla que, ara com ara, vostè i jo som els únics que hi vivim, en aquest racó de món... Abaixà els ulls, amb aire meditatiu, però els aixecà tot seguit. Espero que serem bons amics, Llorenç. No es perdrà per mi, Flora. Ja ens havíem dit adéu, i ella s'havia allunyat de dues passes, quan es girà. Llorenç! Ara anem fenfeinats, tots dos. Però, si més tard vols descansar una estona, per què no véns a casa? A seure, vull dir, i a fer una mcia de beguda... Et va bé cap a les onze? Beníssim. T'estaré esperant...
"""""Vet aquí, doncs, que, el tercer dia, sense cap aguait furtiu, la veïna se'm va aparèixer. I penso que "aparèixer" és, de fet, el mot just, perquè, quan Flora se'm deixà veure sobtadament, em féu l'efecte d'una visió. Va ser ella qui em donà qui va. Em saludà, amb la mà estesa, d'un tros lluny, i s'acostà fins a la tanca, que en aquell indret és de paret seca i no gaire alterosa. Eren devers les nou. Amb un cistell al braç, jo anava a collir figues: M'havia llevat d'hora i, després d'esmorzar, vaig afanyar-me a netejar el pati a cops d'escombra, ja que el vespre abans el vent hi havia deixat una solada de fulles seques. Feia comptes que no tenia cap sentit de tancar-me a casa, atès que l'única persona, a més de mi, que aleshores trescava per aquells verals era mestre Guillem. De bon matí ja l'havia clissat i saludat d'un tros lluny, sense avinentesa de conversar-hi. Sembla que l'home frissava, aquell dia. No feia gaire que l'havia vist desaparèixer, amb la seva bici, al primer revolt del carreró, quan Flor aperegué. D'un tros lluny, em va suggeir la idea de perfecció. Era una feliç harmonia de moviments i de formes. Amb rústic abillament (capell de palma, brusa folgada, texans, espardenyes) i amb un braçat d'enciams semblava una deessa rústica (Ceres o, per què no?, Flora, com el seu nom ja insinuava). Vaig estar-me una bella estona, immòbil, colpit d'astorament, fent ombra als ulls amb la mà estesa. Després, quan ella s'anà acostant cap a al tanca, vaig començar a moure'm, com autòmata, al seu encontre. Ens vam saludar i presentar mútuament, jo com a Llorenç i ella com a Flora, mentint, ben segur, tots dos, amb la facilitat d'un llarg costum. La paret i la ufana d'uns pàmpols ens dissuadiren de l'encaixada. Vista d'a prop no desmereixia gens. Els engres cabells emmarcaven un rostre de fines faccions, de pell clara i rosada, boca generosa, que endevinàneu fàcil dal riure, i una gran serenor d'ulls blaus. Quin indret més solitari!, exclamà ella. Sembla que, ara com ara, vostè i jo som els únics que hi vivim, en aquest racó de món... Abaixà els ulls, amb aire meditatiu, però els aixecà tot seguit. Espero que serem bons amics, Llorenç. No es perdrà per mi, Flora. Ja ens havíem dit adéu, i ella s'havia allunyat de dues passes, quan es girà. Llorenç! Ara anem fenfeinats, tots dos. Però, si més tard vols descansar una estona, per què no véns a casa? A seure, vull dir, i a fer una mcia de beguda... Et va bé cap a les onze? Beníssim. T'estaré esperant...
# posted by Xim @ 9:11 AM 
