Thursday, September 01, 2005
Capítol 17
He transcrit el capítol 17, d'aquesta obra den Vincent, que encara no sé el títol:
“”””””””””””
El joc s’havia acabat, doncs, abruptament. Flora hauria pogut treure’m, de mica en mica, la veritat, i tanmateix se’n va afluixar, com qui llença enlaire la baralla. No devia voler prolongar el meu suplici. Però com dimonis se n’hauria assabentat, de tot? Potser sí que s’estava a l’aguait i orella junyida, darrere una persiana, com havia suggerit mestre Guillem, mentre en parlàvem, d’ella. El meu veí era prou cridaner i en cap moment no va prendre la precaució d’abaixar la veu. O no s’ho creia gaire que Flora ens escoltés o bé se’n feia un sou... Era també possible que l’informador fos l’amo en Joan; que, en una darrera visita, abans d’embarcar-me amb la dona cap a Barcelona, hagués anat a veure Flora, potser per acomiadar-se’n i proveir-la de queviures, i li hagués contat a la darrera nova que corria, aquell matí, per la vila: l’escàndol i les amenaces de mestre Tano, el carnisser. D’altra banda, com vaig saber després, l’amo en Joan ja n’hi havia parlat abans, a Flora, de mi. Jo amb prou feines el conec de vista. Tanmateix, l’oncle Magí me n’ha contat moltes coses, de l’amo: ells dos són amics de tota la vida. I es veu que l’amo, sí que em coneix, a mi, pel dret i pel revers, i se sap per pedres menudes tota la meva història. Fins i tot sembla que li caic simpàtic, pel meu estil de viure, sense un duro a la butxaca, fugint de fam i de feina, i per les meves arriscades aventures. No fóra, doncs, gaire estrany, comptat i debatut, que l’amo li fes, a Flora, un retrat prou exacte de mi, perquè, en veure’m, ella, i adonar-se que em tancava, sovint a casa, com un fugitiu de possibles ulls tafaners, digués: “Aquest deu ser el famós Vicenç”. Bé. L’Amo és un home sa d’esperit i de còrpora, alt i ossut, de mans grosses i cara angulosa. Sota les espesses celles, els seus ulls clars, d’un tèrbol gris, us miren de dret. Tota la vida ha treballat com escarràs. De jove feia de pagès i, ja home granat, se’n va anar a viure a la vila i muntà una serradora. Hi va guanyar prou per retirar-se, al cap d’uns quants anys, però l’home no sap estar-s’hi, sense fer res: conrea l’hort on viu i li sobra temps per guanyar jornals menant terres d’altri, i també surt, sovint a pescar i quan n’és el temps va a cercar bolets o espàrrecs, i a caçar tords amb filats. Flora, al cap de poc temps de conèixer l’amo, s’adonà que podia refiar-se’n. Quan ella, a la mala hora, se li va queixar que els conills del veí saltaven la paret mitgera, ell li va dir: No passis ànsia, Torna-te’n al llit. I si sents fressa dins l’hort, de matinada, no en facis cabal. De fressa no en va sentir gens. Però abans que sortís el sol, l’amo ja n’havia caçat tres, de conills, ben grassos. Ja en tenim per a l’arròs de demà, que és diumenge, li va dir. Però el gran neguit de Flora no eren pas els conills. Allò que la trasbalsava i li robava la son era l’aguait den Bep. L’home s’estava quiet, hores senceres, darrere la paret mitgera, sense treure-li els ulls de sobre. No se n’amagava gens. No cercava l’empar de cap matoll o arbrissó. La guaitava a cara descoberta, i no li calien mots: els seus ulls de brasa eren prou eloqüents..”””
“”””””””””””
El joc s’havia acabat, doncs, abruptament. Flora hauria pogut treure’m, de mica en mica, la veritat, i tanmateix se’n va afluixar, com qui llença enlaire la baralla. No devia voler prolongar el meu suplici. Però com dimonis se n’hauria assabentat, de tot? Potser sí que s’estava a l’aguait i orella junyida, darrere una persiana, com havia suggerit mestre Guillem, mentre en parlàvem, d’ella. El meu veí era prou cridaner i en cap moment no va prendre la precaució d’abaixar la veu. O no s’ho creia gaire que Flora ens escoltés o bé se’n feia un sou... Era també possible que l’informador fos l’amo en Joan; que, en una darrera visita, abans d’embarcar-me amb la dona cap a Barcelona, hagués anat a veure Flora, potser per acomiadar-se’n i proveir-la de queviures, i li hagués contat a la darrera nova que corria, aquell matí, per la vila: l’escàndol i les amenaces de mestre Tano, el carnisser. D’altra banda, com vaig saber després, l’amo en Joan ja n’hi havia parlat abans, a Flora, de mi. Jo amb prou feines el conec de vista. Tanmateix, l’oncle Magí me n’ha contat moltes coses, de l’amo: ells dos són amics de tota la vida. I es veu que l’amo, sí que em coneix, a mi, pel dret i pel revers, i se sap per pedres menudes tota la meva història. Fins i tot sembla que li caic simpàtic, pel meu estil de viure, sense un duro a la butxaca, fugint de fam i de feina, i per les meves arriscades aventures. No fóra, doncs, gaire estrany, comptat i debatut, que l’amo li fes, a Flora, un retrat prou exacte de mi, perquè, en veure’m, ella, i adonar-se que em tancava, sovint a casa, com un fugitiu de possibles ulls tafaners, digués: “Aquest deu ser el famós Vicenç”. Bé. L’Amo és un home sa d’esperit i de còrpora, alt i ossut, de mans grosses i cara angulosa. Sota les espesses celles, els seus ulls clars, d’un tèrbol gris, us miren de dret. Tota la vida ha treballat com escarràs. De jove feia de pagès i, ja home granat, se’n va anar a viure a la vila i muntà una serradora. Hi va guanyar prou per retirar-se, al cap d’uns quants anys, però l’home no sap estar-s’hi, sense fer res: conrea l’hort on viu i li sobra temps per guanyar jornals menant terres d’altri, i també surt, sovint a pescar i quan n’és el temps va a cercar bolets o espàrrecs, i a caçar tords amb filats. Flora, al cap de poc temps de conèixer l’amo, s’adonà que podia refiar-se’n. Quan ella, a la mala hora, se li va queixar que els conills del veí saltaven la paret mitgera, ell li va dir: No passis ànsia, Torna-te’n al llit. I si sents fressa dins l’hort, de matinada, no en facis cabal. De fressa no en va sentir gens. Però abans que sortís el sol, l’amo ja n’havia caçat tres, de conills, ben grassos. Ja en tenim per a l’arròs de demà, que és diumenge, li va dir. Però el gran neguit de Flora no eren pas els conills. Allò que la trasbalsava i li robava la son era l’aguait den Bep. L’home s’estava quiet, hores senceres, darrere la paret mitgera, sense treure-li els ulls de sobre. No se n’amagava gens. No cercava l’empar de cap matoll o arbrissó. La guaitava a cara descoberta, i no li calien mots: els seus ulls de brasa eren prou eloqüents..”””
# posted by Xim @ 9:43 AM 
