Wednesday, October 12, 2005
Estampes
L'amic Zizou m'envia aquest paper:
(Estampa 1)
2. La primera vegada que vaig fer coneixença de Don Pedro va ser a l’edat de 7 anys, a segon curs d’Egb (que encara no es deia així la cosa de l’ensenyament) a Calós. Jo venia d’haver cursat primer as Born, on havia conegut, sense voler tastar-ho, la cosa més sinistre del règim franquista: anar a cagar i no trobar mai paper, és a dir, que t’emportaves una llibreta a l’excusat o maldaves de cagar dur perquè no te quedàs res residual pel culet. Jo em vaig espavilar com vaig poder i, cada vegada que havia d’anar de cos, partia cap a l’edifici de Correus, on trobava un gest comprensiu de mon pare. Ja ho va deixar sentenciat Ovidi Montllor: el wàter era al fons i a l’entrada la merda.
(Estampa 2)
D’aquell segons curs escolar, potser sigui el període que guardi o servi els records més estimables. El canvi de col·legi em va plaure. Amb Don Pedro, durant aquell curs, cada dia apreníem una consigna que copiava d’un llibret de citacions, l’apuntava a la pissarra i noltros l’havíem d’aprendre de memòria com una cançoneta, perquè durant tot lo dia, el pol magnètic era aquella consigna escrita en xoc, la que em va quedar més gravada va ser aquella que deia: dos ojos para toda la vida o aquella altra de Domingo Savio: antes morir que pecar. Inexcusablement, la meva posterior mania pels aforismes de Kafka, Canetti, Cioran, Ceronetti, Walter Benjamin i tants d’altres autors, vengui d’aquelles consignes diàries que Don Pedro ens posava en òrbita. Tot i que no pronunciava les paraules en una correcta dicció, jo aquell mestre l’entenia, sense gaires esforços de concentració, si ho comparava amb Don Andrés que havia tingut a primer curs. El sadisme professoral també havia baixat el llistó amb el canvi d’escenari col·legial. No obstant, aquells dies, de qui tenia una enveja sana era den Bep, el meu germà, que anava as Seminari amb Don Antonio, i es passaven cada capvespre, veient la tele. I noltros a pencar les consignes.
3.
4. (Estampa 3)
5. A l’edat de 10 anys, a cinquè curs, vam tenir una altra vegada Don Pedro de mestre. Aquell home ja no era el mateix home. Aquell home estava més crispat. Era agressiu i de morro fort, més mal humorat que mai, quelcom l’havia infectat com una pigota mal curada. És clar que, des d’un punt de vista acadèmic, noltros havíem perdut dos cursos seguits, tercer i quart, amb les ensenyances de Don Enrique, tot i que la felicitat gairebé va ser diària: ballant, cantant i dibuixant. Llegir, escriure i fer compotes sembla que podia esperar. I ara, de cop i volta, a cinquè curs acabat d’estrenar, don Pedro ens exigia recuperar el temps perdut sense haver après res de profit acadèmic, a criteri seu, durant els dos cursos anteriors. Jo, fins i tot, vaig haver d’anar a escola de repàs a can Bep Llimeta, per afegir-hi al munt. D’aquell curs, només record dues coses positives: l’amistat amb en Pins de ses Truqueries, qui va ser company de pupitre i m’oferiria conèixer els paratges del lloc on habitaven, i les excursions que, sota la direcció de don Pedro, vàrem efectuar pes Canal dets Horts per fer un herbari: collíem fulles d’arbres i dissecàvem plantes, flors i fruits. Allò sí que era sortir de botador.
6.
(Estampa 1)
2. La primera vegada que vaig fer coneixença de Don Pedro va ser a l’edat de 7 anys, a segon curs d’Egb (que encara no es deia així la cosa de l’ensenyament) a Calós. Jo venia d’haver cursat primer as Born, on havia conegut, sense voler tastar-ho, la cosa més sinistre del règim franquista: anar a cagar i no trobar mai paper, és a dir, que t’emportaves una llibreta a l’excusat o maldaves de cagar dur perquè no te quedàs res residual pel culet. Jo em vaig espavilar com vaig poder i, cada vegada que havia d’anar de cos, partia cap a l’edifici de Correus, on trobava un gest comprensiu de mon pare. Ja ho va deixar sentenciat Ovidi Montllor: el wàter era al fons i a l’entrada la merda.
(Estampa 2)
D’aquell segons curs escolar, potser sigui el període que guardi o servi els records més estimables. El canvi de col·legi em va plaure. Amb Don Pedro, durant aquell curs, cada dia apreníem una consigna que copiava d’un llibret de citacions, l’apuntava a la pissarra i noltros l’havíem d’aprendre de memòria com una cançoneta, perquè durant tot lo dia, el pol magnètic era aquella consigna escrita en xoc, la que em va quedar més gravada va ser aquella que deia: dos ojos para toda la vida o aquella altra de Domingo Savio: antes morir que pecar. Inexcusablement, la meva posterior mania pels aforismes de Kafka, Canetti, Cioran, Ceronetti, Walter Benjamin i tants d’altres autors, vengui d’aquelles consignes diàries que Don Pedro ens posava en òrbita. Tot i que no pronunciava les paraules en una correcta dicció, jo aquell mestre l’entenia, sense gaires esforços de concentració, si ho comparava amb Don Andrés que havia tingut a primer curs. El sadisme professoral també havia baixat el llistó amb el canvi d’escenari col·legial. No obstant, aquells dies, de qui tenia una enveja sana era den Bep, el meu germà, que anava as Seminari amb Don Antonio, i es passaven cada capvespre, veient la tele. I noltros a pencar les consignes.
3.
4. (Estampa 3)
5. A l’edat de 10 anys, a cinquè curs, vam tenir una altra vegada Don Pedro de mestre. Aquell home ja no era el mateix home. Aquell home estava més crispat. Era agressiu i de morro fort, més mal humorat que mai, quelcom l’havia infectat com una pigota mal curada. És clar que, des d’un punt de vista acadèmic, noltros havíem perdut dos cursos seguits, tercer i quart, amb les ensenyances de Don Enrique, tot i que la felicitat gairebé va ser diària: ballant, cantant i dibuixant. Llegir, escriure i fer compotes sembla que podia esperar. I ara, de cop i volta, a cinquè curs acabat d’estrenar, don Pedro ens exigia recuperar el temps perdut sense haver après res de profit acadèmic, a criteri seu, durant els dos cursos anteriors. Jo, fins i tot, vaig haver d’anar a escola de repàs a can Bep Llimeta, per afegir-hi al munt. D’aquell curs, només record dues coses positives: l’amistat amb en Pins de ses Truqueries, qui va ser company de pupitre i m’oferiria conèixer els paratges del lloc on habitaven, i les excursions que, sota la direcció de don Pedro, vàrem efectuar pes Canal dets Horts per fer un herbari: collíem fulles d’arbres i dissecàvem plantes, flors i fruits. Allò sí que era sortir de botador.
6.
# posted by Xim @ 4:40 AM 
