Esculls a la deriva

6. El nostre turisme mentre va ser simplement turisme, en tost d’una indústria turística, la cosa marxava relativament bé o així ho semblava. Si qualcú ha rebentat l’encant econòmic/ecològic d’aquells visitants assumibles en número i en períodes d’estada a l’illot, hauran estat aquells agents qui n’han volgut treure un negoci immediat, un espoli voraç i un benefici exclusiu, és a dir, Foments, Ashomes, Conselleries, etc. El menut negoci que de rebot o, en intermitències col·laterals, sucaven els indígenes de la Reserva de la Biosfera era proscrit (per la seva petitesa), arribant a llogar qualque habitatge de segona residència, o llogant la pròpia casa per anar a estiuejar en tendes a La Vall o a l’hortal d’un parent, idò, no us penséssiu: aquelles rendes no declarades eren les millors inversions que es podien donar a l’illot, perquè s’anaven filtrant en les economies domèstiques, i fins i tot, en més d’una vegada, aquelles entrades de petit capital ajudaven a pair el glop, perquè famílies d’indígenes de modesta nòmina poguessin enviar als seus fills a estudiar a fora, bensenes, trepitjant seu universitària. Ara per ara, per reconduir el tema turístic massiu i sense escrúpols només hi queda el remei de sofrir una crisi forta, una baixada vertical de visitants durant alguns exercicis econòmics seguits, i mentre aquesta crisi no es produeix, les autoritats de la MAB ens podrien oferir unes vacances pagades durant tot l’estiu, i noltros, illencs de soca-rel, indígenes d’ungles llargues i amb olor de peus, de caràcter esquerp i que només sabem dir: I don’t know (res sé), podríem fer una estada nord enllà, en un bucòlic exili, esperant que els visitants ocasionals de la nostra reserva indígena (illot per noltros) fossin retornats als seus països i els hotelers golafres s’haguessin omplert les butxaques. És una proposta de sac romput.