Wednesday, September 13, 2006
Sense carnet
Sense carnet
(Günter Grass) Aquest estiu haurà estat l’estiu de Günter Grass. Hi haurà hagut comentaris de tots colors i, bensenes, preus modificats en les agendes. Gairebé tothom que té l’encís de l’escriptura ha dit la seva, com així ha de ser en una societat oberta. A consciència, l’escriptor ha aconseguit que parlessin de les seves confessions de joventut, i sobretot, del seu personatge. Les pàgines de cultura de la premsa han pogut parlar de qualque cosa cultural. Tothom n’ha dit la seva, fins i tot, Mario Vargas Llosa, ha fet l’article de la condescendència. Gabriel Janer Manila, em sembla que ha publicat la cosa més decorosa sobre el tema, un dijous qualsevol d’aquest agost en el diari de Mallorca. Crec que només hi manca que el seu amic, company de reivindicacions, Juan Goytisolo s’apunti a la llista i pugi al carro. Günter Grass em va captivar en la seva obra El Timbal De La Llauna, les seves obres posteriors no em motivaren com aquella inicial, tot i que després, en el llibre El Meu Segle, em va tornar a recuperar com a lector entusiasta. La pel·lícula que es va basar sobre la novel·la del tambor va saber plasmar els ambients i els personatges del llibre, i va aconseguir rompre aquell tòpic que diu que d’un bon llibre no surt bon cinema, idò, un cas excepcional com també es va produir en l’obra d’Umberto Eco, El Nom De La Rosa, ambdues han resultat unes pelis afortunades fonamentades en obres de categoria literària, la qual cosa no es dóna gaire sovint. Sembla que el que ha cabretjat al personal respectable ha estat la trigança de Günter Grass en donar a conèixer, o tan sols, reconèixer pelant la ceba, les seves vel·leïtats nazis de joventut. Potser sí que algun dia, temps a venir, després d’un diumenge desbudellat, qualcú s’encaparri en dir-nos (historiadors vindran, no ho dubteu: vindran de fora a historiar-nos) que vam ser uns franquistes perquè vam fer la mili, en tost d’esfondrar aquella tirania militar, i que tot plegat, sense cebes que pelar, vam col·laborar amb aquell règim castrense. Malgrat tot, no deixeu de llegir, si teniu ocasió, El Tambor de Llauna, que és un llibre d’un realisme cru, abans de màgic. És clar que jo, seguiré amb els meus preferits de sempre en llengua alemanya que són Thomas Bernhard i Peter Handke. Sobretot, en les traduccions de Miguel Sáenz. Bon profit.
(Günter Grass) Aquest estiu haurà estat l’estiu de Günter Grass. Hi haurà hagut comentaris de tots colors i, bensenes, preus modificats en les agendes. Gairebé tothom que té l’encís de l’escriptura ha dit la seva, com així ha de ser en una societat oberta. A consciència, l’escriptor ha aconseguit que parlessin de les seves confessions de joventut, i sobretot, del seu personatge. Les pàgines de cultura de la premsa han pogut parlar de qualque cosa cultural. Tothom n’ha dit la seva, fins i tot, Mario Vargas Llosa, ha fet l’article de la condescendència. Gabriel Janer Manila, em sembla que ha publicat la cosa més decorosa sobre el tema, un dijous qualsevol d’aquest agost en el diari de Mallorca. Crec que només hi manca que el seu amic, company de reivindicacions, Juan Goytisolo s’apunti a la llista i pugi al carro. Günter Grass em va captivar en la seva obra El Timbal De La Llauna, les seves obres posteriors no em motivaren com aquella inicial, tot i que després, en el llibre El Meu Segle, em va tornar a recuperar com a lector entusiasta. La pel·lícula que es va basar sobre la novel·la del tambor va saber plasmar els ambients i els personatges del llibre, i va aconseguir rompre aquell tòpic que diu que d’un bon llibre no surt bon cinema, idò, un cas excepcional com també es va produir en l’obra d’Umberto Eco, El Nom De La Rosa, ambdues han resultat unes pelis afortunades fonamentades en obres de categoria literària, la qual cosa no es dóna gaire sovint. Sembla que el que ha cabretjat al personal respectable ha estat la trigança de Günter Grass en donar a conèixer, o tan sols, reconèixer pelant la ceba, les seves vel·leïtats nazis de joventut. Potser sí que algun dia, temps a venir, després d’un diumenge desbudellat, qualcú s’encaparri en dir-nos (historiadors vindran, no ho dubteu: vindran de fora a historiar-nos) que vam ser uns franquistes perquè vam fer la mili, en tost d’esfondrar aquella tirania militar, i que tot plegat, sense cebes que pelar, vam col·laborar amb aquell règim castrense. Malgrat tot, no deixeu de llegir, si teniu ocasió, El Tambor de Llauna, que és un llibre d’un realisme cru, abans de màgic. És clar que jo, seguiré amb els meus preferits de sempre en llengua alemanya que són Thomas Bernhard i Peter Handke. Sobretot, en les traduccions de Miguel Sáenz. Bon profit.
# posted by Xim @ 3:02 AM 
