Saturday, October 21, 2006

 

Apunts

(Medalla) Al Cercle Artístic de Ciutadella n’hi ha tocat una, de medalla de la ciutat. Inexcusablement, devia ser inevitable: llarga durada en el temps i el mèrit de mantenir viu un caliu. A més, al departament municipal de Protocol l’hem de mantenir entretingut, quan no hi hagi cap agermanament a la vista de la costa. És clar que aquest tipus d’actes em són aliens, i fins i tot, refractaris. Coses del caràcter. Ara bé, em va cridar l’atenció de saber que dos expresidents de l’entitat no hi havien assistit a l’acte de lliurament (desconec les causes): Jesús d’Olives i Jaume Font, sobretot, quan d’aquest darrer record la seva presidència com un bot cap endavant, és a dir, una aposta cap a la modernitat de l’esmentada entitat; en les temàtiques de les conferències i actes culturals que s’hi van esdevenir. Llavors, en la nostra premsa de cada dia, he llegit la conferència que va oferir el professor Jordi Bosch i m’ha vingut al cap un memorable article que Llorenç Olives va escriure per a La Veu de Menorca, on posava les coses a lloc i anava desinflant uns quants de globus d’aquests del cofoi establisment (algú l’hauria de rescatar aquell article i establir la dialèctica comparativa). Quan podrem llegir una antologia dels articles de premsa que ha vingut publicant Llorenç Olives? Ai, Si la normalització cultural fos qualque vegada normal o rupestrement normalitzada.
&&&
(Bis) Un altre a qui l’hi ha tocat medalla, aquests primers dies de tardor, ha estat a Emili de Balanzó. La costa fins i tot ha estat xistosa. Ha tingut un caire d’acudit de cinema mut. Per una banda, l’afectat ha vingut a dir que no s’ho mereixia aquest homenatge, que gairebé s’havien equivocat en donar-li i oferir-li aquest reconeixement públic, emperò, per un altre costat, l’ha anada a cercar, a la cosa metàl·lica. Medalla, placa o metopa, tant se val! Com quedam? La fantasia de la vida molt sovint et fa fer allò que, justament, no voldries fer. Un arriba a la fatídica conclusió que qui té una qualsevol medalla, també té una àncora. I quan hi ha corrents o tiranya, un pedral pot sucar la barca, momentàniament. Abans de salpar cap a altres destins.
&&&
(Cap amunt) Pujàvem la muntanya del desencís. Al peu del Toro, ens esperava Gaidamer amb una garrossa d’ullastre i boina calada fins les celles que, en veu fluixeta de moribund, ens deia: heu fet tard, heu fet tard, heu fet tard...

Comments:
Sí, escriure és com una teranyina de la que costa sortir... a vegades és una ajuda i a vegades un torment. Què hi farem! :))

http://mariacardona.wordpress.com
 
Post a Comment

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?