Esculls a la deriva

(Medalla) Al Cercle Artístic de Ciutadella n’hi ha tocat una, de medalla de la ciutat. Inexcusablement, devia ser inevitable: llarga durada en el temps i el mèrit de mantenir viu un caliu. A més, al departament municipal de Protocol l’hem de mantenir entretingut, quan no hi hagi cap agermanament a la vista de la costa. És clar que aquest tipus d’actes em són aliens, i fins i tot, refractaris. Coses del caràcter. Ara bé, em va cridar l’atenció de saber que dos expresidents de l’entitat no hi havien assistit a l’acte de lliurament (desconec les causes): Jesús d’Olives i Jaume Font, sobretot, quan d’aquest darrer record la seva presidència com un bot cap endavant, és a dir, una aposta cap a la modernitat de l’esmentada entitat; en les temàtiques de les conferències i actes culturals que s’hi van esdevenir. Llavors, en la nostra premsa de cada dia, he llegit la conferència que va oferir el professor Jordi Bosch i m’ha vingut al cap un memorable article que Llorenç Olives va escriure per a La Veu de Menorca, on posava les coses a lloc i anava desinflant uns quants de globus d’aquests del cofoi establisment (algú l’hauria de rescatar aquell article i establir la dialèctica comparativa). Quan podrem llegir una antologia dels articles de premsa que ha vingut publicant Llorenç Olives? Ai, Si la normalització cultural fos qualque vegada normal o rupestrement normalitzada.
&&&
(Bis) Un altre a qui l’hi ha tocat medalla, aquests primers dies de tardor, ha estat a Emili de Balanzó. La costa fins i tot ha estat xistosa. Ha tingut un caire d’acudit de cinema mut. Per una banda, l’afectat ha vingut a dir que no s’ho mereixia aquest homenatge, que gairebé s’havien equivocat en donar-li i oferir-li aquest reconeixement públic, emperò, per un altre costat, l’ha anada a cercar, a la cosa metàl·lica. Medalla, placa o metopa, tant se val! Com quedam? La fantasia de la vida molt sovint et fa fer allò que, justament, no voldries fer. Un arriba a la fatídica conclusió que qui té una qualsevol medalla, també té una àncora. I quan hi ha corrents o tiranya, un pedral pot sucar la barca, momentàniament. Abans de salpar cap a altres destins.
&&&
(Cap amunt) Pujàvem la muntanya del desencís. Al peu del Toro, ens esperava Gaidamer amb una garrossa d’ullastre i boina calada fins les celles que, en veu fluixeta de moribund, ens deia: heu fet tard, heu fet tard, heu fet tard...

Sense carnet

(Günter Grass) Aquest estiu haurà estat l’estiu de Günter Grass. Hi haurà hagut comentaris de tots colors i, bensenes, preus modificats en les agendes. Gairebé tothom que té l’encís de l’escriptura ha dit la seva, com així ha de ser en una societat oberta. A consciència, l’escriptor ha aconseguit que parlessin de les seves confessions de joventut, i sobretot, del seu personatge. Les pàgines de cultura de la premsa han pogut parlar de qualque cosa cultural. Tothom n’ha dit la seva, fins i tot, Mario Vargas Llosa, ha fet l’article de la condescendència. Gabriel Janer Manila, em sembla que ha publicat la cosa més decorosa sobre el tema, un dijous qualsevol d’aquest agost en el diari de Mallorca. Crec que només hi manca que el seu amic, company de reivindicacions, Juan Goytisolo s’apunti a la llista i pugi al carro. Günter Grass em va captivar en la seva obra El Timbal De La Llauna, les seves obres posteriors no em motivaren com aquella inicial, tot i que després, en el llibre El Meu Segle, em va tornar a recuperar com a lector entusiasta. La pel·lícula que es va basar sobre la novel·la del tambor va saber plasmar els ambients i els personatges del llibre, i va aconseguir rompre aquell tòpic que diu que d’un bon llibre no surt bon cinema, idò, un cas excepcional com també es va produir en l’obra d’Umberto Eco, El Nom De La Rosa, ambdues han resultat unes pelis afortunades fonamentades en obres de categoria literària, la qual cosa no es dóna gaire sovint. Sembla que el que ha cabretjat al personal respectable ha estat la trigança de Günter Grass en donar a conèixer, o tan sols, reconèixer pelant la ceba, les seves vel·leïtats nazis de joventut. Potser sí que algun dia, temps a venir, després d’un diumenge desbudellat, qualcú s’encaparri en dir-nos (historiadors vindran, no ho dubteu: vindran de fora a historiar-nos) que vam ser uns franquistes perquè vam fer la mili, en tost d’esfondrar aquella tirania militar, i que tot plegat, sense cebes que pelar, vam col·laborar amb aquell règim castrense. Malgrat tot, no deixeu de llegir, si teniu ocasió, El Tambor de Llauna, que és un llibre d’un realisme cru, abans de màgic. És clar que jo, seguiré amb els meus preferits de sempre en llengua alemanya que són Thomas Bernhard i Peter Handke. Sobretot, en les traduccions de Miguel Sáenz. Bon profit.

Sense carnet

Xavier Pardo, don Corleone rostit a la menorquina, ha plegat (així com va venir: a la francesa) del seu rodol, al carrer Sant Cristòfol, i ens ha deixat en aquestes pàgines de periòdic satèl·lit, un escrit sobre colombòfia urbana, entre altres interferències, i un altre article sobre Poincaré. Aquest estiu, l’home antropològic de l’oci, ens ha vingut amenaçant d’una propera jubilació anticipada i d’una molt probable residència a la ciutat portuària de ponent. Potser, quan torni per quedar, serà el moment de fundar una Acadèmia Esotèrica del Materialisme o bé, en hores baixes o estones perdudes, una Escola de Cuina de la Dialèctica. Mal que mal, ja tenim revinguts aquests comodíssims calçons de cuiner de la botiga Únic i, en qualsevol moment, podem treure el carnet de manipulador d’aliments. És clar que així com estan les coses i, aquest temps de mudances, no barataran les coses de cada dia (que aniran a pitjor: Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, Sánchez Ferlosio dixit), idò, uns cursets accelerats de gansterisme no hi serien de més. La universitat d’estiu de l’Illa del Rei, n’hauria de prendre nota. Encara que només sigui per afinar la punteria i poder anar a les fires de les festes de cada poble i treure una nina de pedaç. No estarem per professors. Ni per llibertat de càtedra.
&&&
En Quel (aquest amic a prova de bomba i de plàstics marítims) m’ho té dit: puta per puta, ànima mea!
&&&
Qualsevol aixeca els capcers de l’esperança.
&&&
Una bimbolla de sabó que no rebenta pot tenir el seu perill d’encisament continu. L’abstracció en pla definitiu, cansa. La seducció de les bimbolles es troba en la seva caducitat. Així com surt al vol dels oratges, sabem, amb premeditació i astúcia, que tindrà els segons comptats. I aquesta xifra cronològica perpetua l’encís.
&&&
Un rellotge aturat a la cambra de xaloc és el poema perfecte. No ha de menester cap retoc. Ni una correcció d’estil. A vegades, em passa el temps mirant aquest rellotge de caixa i les hores s’esmussen per arribar a temps.
&&&
La lectura de les notes filològiques de Joan López en la BERENETA DE MOTS, una nova descoberta d’aquesta temporada. Una trinxera a tenir en compte des d’ara. En tot cas, serà un amagatall on trobar erudició i divulgació en una mateixa càpsula. Altrament, tot allò que s’aproxima als comentaris de les Converses Filològiques de Pompeu Fabra és d’agrair. Els erudits que saben enfangar-se són dignes de la nostra constant lectura. Emperò, l’inefable Mi quel Melià gestiona el pressupost idiomàtic i sabem que no fa tot allò que està capacitat per fer. Via fa qui no s’atura.

1. Les lectures d’estiu poden ser d’allò més diverses, o també, poden complementar lectures anteriors que esperaven una altra lectura més pregona; una ocasió perduda o una passió intel·ligible. Normalment, hom tendeix a fer lectures lleugeres, de fàcil digestió, que ja vindrà l’hivern a agombolar el passeig de les pàgines. Sí, durant l’estiu, hom defuig d’aquells llibres carregats de notes a peu de pàgina o fa el que pot, perquè no li caigui damunt la taula de l’oficina, un expedient emmerdant que suposi aixecar un croquis de malentesos, antecedents i propostes. Idò, aquest estiu se m’ha presentat sense avisar, mentre estava en empresa grossa: llegint l’obra completa de Miquel Batllori; dinou toms (i un tom de bibliografia) bellament editats per Tres-i-quatre. I malgrat la calor i altres interferències ambientals, he seguit costa cap amunt, amb el programa previst. I és que Miquel Batllori no decepciona per cap cantó. El que no he fet, en la lectura proposada, ha estat seguir un ordre cronològic de l’edició. Vaig començar a envestir pel darrer tom: Records i últims escrits. Sabia cert que si aquell llibre em captenia, llavors, la lectura dels altres toms, seria qüestió de mètode i de posar-me caparrut, perquè tenia la seducció infectada. Una seducció que en aquest autor s’hi alena en cada pàgina.

6. El nostre turisme mentre va ser simplement turisme, en tost d’una indústria turística, la cosa marxava relativament bé o així ho semblava. Si qualcú ha rebentat l’encant econòmic/ecològic d’aquells visitants assumibles en número i en períodes d’estada a l’illot, hauran estat aquells agents qui n’han volgut treure un negoci immediat, un espoli voraç i un benefici exclusiu, és a dir, Foments, Ashomes, Conselleries, etc. El menut negoci que de rebot o, en intermitències col·laterals, sucaven els indígenes de la Reserva de la Biosfera era proscrit (per la seva petitesa), arribant a llogar qualque habitatge de segona residència, o llogant la pròpia casa per anar a estiuejar en tendes a La Vall o a l’hortal d’un parent, idò, no us penséssiu: aquelles rendes no declarades eren les millors inversions que es podien donar a l’illot, perquè s’anaven filtrant en les economies domèstiques, i fins i tot, en més d’una vegada, aquelles entrades de petit capital ajudaven a pair el glop, perquè famílies d’indígenes de modesta nòmina poguessin enviar als seus fills a estudiar a fora, bensenes, trepitjant seu universitària. Ara per ara, per reconduir el tema turístic massiu i sense escrúpols només hi queda el remei de sofrir una crisi forta, una baixada vertical de visitants durant alguns exercicis econòmics seguits, i mentre aquesta crisi no es produeix, les autoritats de la MAB ens podrien oferir unes vacances pagades durant tot l’estiu, i noltros, illencs de soca-rel, indígenes d’ungles llargues i amb olor de peus, de caràcter esquerp i que només sabem dir: I don’t know (res sé), podríem fer una estada nord enllà, en un bucòlic exili, esperant que els visitants ocasionals de la nostra reserva indígena (illot per noltros) fossin retornats als seus països i els hotelers golafres s’haguessin omplert les butxaques. És una proposta de sac romput.

7. Sense carnet pots anar per tot, fins que et pleguen. I te echan el guante.

&&&

Tenir la sort amagada, darrere el mirall d’un horitzó, per llogar. Tenir la sort de no haver de tenir sort sostinguda.

&&&

Els turons de Cesare Pavese quan l’estiu declina i la tardor vol nedar a fora peu. Aquells turons pels camins de tramuntana són l’itinerari d’un paisatge en suspensió.

&&&

Mai fins ara, en Ritus no havia aconseguit tenir-me al seu costat, fins que vaig llegir el seu diari de despropòsits abans del concert a la plaça des Born. Vaig quedar gelat de com anava la música. Parlant d’aficionats va quedar curt. És clar que Verdi que, també era de poble, ho hagués entès. I Pirandello, aquest sí, que hagués fet qualque suca-mulla a la siciliana.

&&&

A la consulta no sabia què dir del dolor que tenia; quan el doctor va demanar: Què tens? Ell va contestar: No ho sé! No li va receptar res i, totsolet, es va curar. Al Vaticà han remès l'expedient.

&&&

Divendres. Cala Tortuga. Exhaust de dur la nevera portàtil i la senalla de tovalloles. I un xibit carabassa del Cim (aquells de la promoció de la protecció solar). Tanta obsessió incomprensible per arribar fins aquesta cala. Ara em sé (he sabut calcular sense ponència) el valor excèntric de Santandria.

(Plomes i àncores)

Tota una vida esperant l’arribada de l’home del sac.

&&&

Na Carme Vivó, en les carotes santjoaneres d’aquest any, haurà superat els originals. Mejorando lo presente, com diuen els peninsulars.

&&&

Les ciutats amb port tenen futur. Les ciutats portuàries servaran la història. Una vegada esgotat el petroli, els aeroports hauran de tancar, regularitzar llocs de feina i cancel·lar els vols, en canvi els ports, sospitosament, a colps de corrents marítims, velams i rems, recuperaran l’encís dels viatges. La nostra actual civilització farà una girada de capulla. No entenc aquest personal de la ceba reservera. Els vaixells no arriben a contaminar el que veritablement contaminen els avions, ni de bon tros. En la gestió dels aeroports són les multinacionals i empreses sense rostre qui se’n porten la majoria dels dividends, en l’administració dels sistemes portuaris, sempre hi haurà aquella petita i mitjana empresa d’àmbit local qui podrà sucar algun benefici. No ho entenc.

&&&

Pixava petroli.

&&&

Avui per avui, una de les poques columnes que queden dretes d’aquell inicial pacte entre en Zapatero i Carod Rovira, és en Quico López, com a membre del Banc d’Espanya. Una columna com aquelles altres columnes que jo havia vist, quan em passetjava amb les sandàlies pels emmacats d’Ephesos. No dimitirà pas. L’economia vindrà a ser aquell orgasme no declarat davant les autoritats monetàries.


&&&

(Santandria 2006) Bandera blava. Enguany, una altra vegada, la mateixa història de cada any, una animalada d’embarcacions i d’amarraments contra la tranquil·litat dels banyistes de mar i nedadors ocasionals, qualsevol s’hi fica a l’aigua per mor d’obtenir una clenxa d’hèlice, o de veure’t empastifat d’olis i petrolis, o altres substàncies surants. En l’ordenació d’aquestes cales pròximes a la població, la hipocresia política és la de sempre, governi qui governi. La Llei de Costes i altres normatives passades pel folro. És clar que la millor llei és aquella que un mateix es fabrica. El personal del Seprona fa el que pot, és a dir, no res.

&&&

El jutge Grande-Marlaska en tost de quedar a l’Audiència Nacional per vetllar someres, hauria d’emprendre accions judicials contra els àrbitres del mundial d’Alemanya 2006 i contra la concorxa de la Fifa, atès que l’organisme és competent en la matèria i el futbol és una religió que evita guerres i en provoca unes altres, bensenes, les someres no hi ha qui les vetlli.